Diferència entre les revisions de "Antiga Grècia"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m (Text reemplaça - 'així' a 'aixina')
m (Text reemplaça - 'Així' a 'Aixina')
Llínea 18: Llínea 18:
 
Es creu que el poble grec va immigrar al sur cap a la península balcànica en diverses onades a finals del tercer mileni aC, l'última de les quals seria la invasió dòrica. El periodo del 1600 al 1100 a.C. és el periodo de la [[civilisació micènica]], coneguda per la guerres de [[Troia]] encapçalades pel rei [[Agamèmnon]], segons els relats èpics d'[[Homer]]. El periodo del 1100 aC al 700 aC és conegut com l''''edat fosca''' atés que no n'ha sobrevixcut cap text primari i molt poques restes arqueològiques. Els texts secundaris i terciaris, com ara les històries d'[[Herodot]], la descripció de Grècia de [[Pausànies (geógraf) |Pausànies]], la biblioteca de [[Diodor de Sicília]] i les cròniques de [[Sant Jeroni|Jerònim]], contenen breus cronologies i llistes de reis que governarien durant este periodo. La història de la Grècia Antiga acaba en la fi del regnat d'[[Aleixandre Magne]] que moriria el [[323 aC]]. Els acontenyiments subsegüents es descriuen com la Grècia Helenística que acabaria en la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que per atres historiadors, per la seua influència en l'Imperi Romà, acabaria en l'acceptació del [[cristianisme]] com a religió oficial de l'imperi.
 
Es creu que el poble grec va immigrar al sur cap a la península balcànica en diverses onades a finals del tercer mileni aC, l'última de les quals seria la invasió dòrica. El periodo del 1600 al 1100 a.C. és el periodo de la [[civilisació micènica]], coneguda per la guerres de [[Troia]] encapçalades pel rei [[Agamèmnon]], segons els relats èpics d'[[Homer]]. El periodo del 1100 aC al 700 aC és conegut com l''''edat fosca''' atés que no n'ha sobrevixcut cap text primari i molt poques restes arqueològiques. Els texts secundaris i terciaris, com ara les històries d'[[Herodot]], la descripció de Grècia de [[Pausànies (geógraf) |Pausànies]], la biblioteca de [[Diodor de Sicília]] i les cròniques de [[Sant Jeroni|Jerònim]], contenen breus cronologies i llistes de reis que governarien durant este periodo. La història de la Grècia Antiga acaba en la fi del regnat d'[[Aleixandre Magne]] que moriria el [[323 aC]]. Els acontenyiments subsegüents es descriuen com la Grècia Helenística que acabaria en la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que per atres historiadors, per la seua influència en l'Imperi Romà, acabaria en l'acceptació del [[cristianisme]] com a religió oficial de l'imperi.
  
Així dons la historiografia dividix la Història de l'Antiga Grècia en els següents periodos:
+
Aixina dons la historiografia dividix la Història de l'Antiga Grècia en els següents periodos:
 
* Periodo arcaic: des de la fundació dels primers estats grecs. Al principi hi ha l'edat heròica que coneixem per la [[mitologia grega]], despuix un periodo del qual en sabem molt poc i finalment l'época pròpiament històrica.
 
* Periodo arcaic: des de la fundació dels primers estats grecs. Al principi hi ha l'edat heròica que coneixem per la [[mitologia grega]], despuix un periodo del qual en sabem molt poc i finalment l'época pròpiament històrica.
 
* Periodo clàssic: des de les Guerres Mèdiques. Hi destaquen les [[Guerres Mèdiques]], la [[Guerra del Peloponès]] i les [[Guerres Macedòniques]] (dirigides primer per [[Felip II de Macedònia]] i despuix pel seu fill [[Aleixandre el Gran]]).
 
* Periodo clàssic: des de les Guerres Mèdiques. Hi destaquen les [[Guerres Mèdiques]], la [[Guerra del Peloponès]] i les [[Guerres Macedòniques]] (dirigides primer per [[Felip II de Macedònia]] i despuix pel seu fill [[Aleixandre el Gran]]).

Revisió de 17:41 11 jun 2015

L'Antiga Grècia o Grècia Clàssica és el periodo de la història de Grècia, que abasta quasi un milenari, fins a la mort d'Aleixandre Magne, acontenyiment que marcaria el començament del periodo helenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tindre una poderosa influència en l'imperi Romà, el qual en portaria la seua versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaiximent de l'Europa Occidental i durant els resorgiments neoclàssics dels segles XVIII i XIX a Europa i a Amèrica.

L'Antiga Grècia és un terme utilisat per referir-se al món de parla grega de l'antiguetat. Es referix no només a la península geogràfica de la Grècia moderna, sino també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonisades pels grecs:

Orígens i cronologia

Es creu que el poble grec va immigrar al sur cap a la península balcànica en diverses onades a finals del tercer mileni aC, l'última de les quals seria la invasió dòrica. El periodo del 1600 al 1100 a.C. és el periodo de la civilisació micènica, coneguda per la guerres de Troia encapçalades pel rei Agamèmnon, segons els relats èpics d'Homer. El periodo del 1100 aC al 700 aC és conegut com l'edat fosca atés que no n'ha sobrevixcut cap text primari i molt poques restes arqueològiques. Els texts secundaris i terciaris, com ara les històries d'Herodot, la descripció de Grècia de Pausànies, la biblioteca de Diodor de Sicília i les cròniques de Jerònim, contenen breus cronologies i llistes de reis que governarien durant este periodo. La història de la Grècia Antiga acaba en la fi del regnat d'Aleixandre Magne que moriria el 323 aC. Els acontenyiments subsegüents es descriuen com la Grècia Helenística que acabaria en la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que per atres historiadors, per la seua influència en l'Imperi Romà, acabaria en l'acceptació del cristianisme com a religió oficial de l'imperi.

Aixina dons la historiografia dividix la Història de l'Antiga Grècia en els següents periodos:

La majoria dels historiadors i polítics grecs les obres dels quals han sobrevixcut, principalment Herodot, Tucídides, Xenofont, Demòstenes, Plató i Aristòtil, eren atenesos o proatenesos. Per això, sabem molt més de la història i política d'Atenes que no pas de cap atra ciutat grega. Les obres d'estes escritors, a més, es concentren sobretot en la història política, militar i diplomàtica, i sovint ignoren la història social i econòmica. Les històries de l'Antiga Grècia han de superar estes restriccions en l'arqueologia i atres ferramentes de la historiografia.

Époques

La primera época de totes és l'arcaica.

Época arcaica: L'época arcaica va del segle VII aC al segle VI aC. L'época arcaica es caracterisa per l'aparició de ciutats-estats o polis.

El sorgiment de Grècia

Artícul principal → Època arcaica.


Durant el segle VIII aC, Grècia va començar a emergir de l'edat fosca grega que havia succeït la civilisació micènica i la civilisació minoica. L'alfabetisme s'havia perdut i l'escritura micènica havia estat oblidada. Els grecs, pero, van adaptar l'alfabet fenici al grec i van començar a realisar escrits des del 800 aC. Grècia va ser dividida en chicotetes comunitats autònomes, un patró impost per la geografia de la península on cada illa, vall i plana és separada dels seus veïns per aigua o muntanyes.

En progressar econòmicament Grècia, la seua població va començar a créixer més allà de la seua capacitat agrícola basant-se en les terres de conreu disponibles. D'acort a l'historiador Mogens Herman Hansen la població grega es va incrementar de 700.000 a quasi 10 millons del 800 al 250 aC. Des del 750 aC, va començar un periodo de 250 anys d'expansió, en qué els grecs van establir colònies en totes direccions. A l'est, la costa egea d'Àsia Menor va ser la primera a ser colonisada; despuix seria Chipre i les costes de Tràcia, el mar de Màrmara i la costa sur del mar Negre. Gradualment, la colonisació grega a l'est va arribar al territori de la Ucrània actual. A l'oest les costes d'Albània, Sicília i el sur de la península itàlica van ser colonisades, aixina com les costes de França, Còrsega, i el nort-est de la península ibèrica. Al sur es van fundar colònies a Egipte i Líbia. Les ciutats actuals de Siracusa, Nàpols, Marsella i Istanbul van tindre llurs orígens com a ciutats gregues de Siracusa, Neapolis, Massilia i Bizantium.

Al segle VI aC el món grec s'havia convertit en una àrea cultural i llingüística molt més gran que no pas l'àrea geogràfica de la Grècia actual. Les colònies gregues, encara que no eren unides políticament, mantenien enllaços culturals, religiosos i comercials entre elles. Els grecs, a casa seua i a les colònies s'organisaven com a comunitats independents i les ciutats, les polis, es van convertir en la unitat bàsica de govern grec.

Durant este periodo es va produir un desenroll important a tot el món grec, acompanyat del creixement del comerç i la manufactura. També es va produir un millorament important dels estàndarts de vida de la població general. Alguns estudis estimen que la grandària mijana de les cases gregues va ser cinc vegades més gran el 300 aC que el 800 aC, la qual cosa sugerix un creixement en la renda mijana de la població. Al segle IV aC, el món grec era el territori més desenrollat i avançat del món. D'acort als historiadors econòmics, era una de les economies preindustrials més avançades. El salari diari d'un treballador grec era, en térmens de grans (13 kg), més de quatre vegades més gran que no pas el salari d'un egipci (3 kg).

Conflictes socials i polítics

Artícul principal → Polis.

Les ciutats gregues eren, originalment, monarquies, encara que moltes d'elles eren massa chicotetes i el terme rei (basileus) dels seus governants pot ser confús. Sent una regió en escassea de terra per a llaurar, eren els terratinents els que tenien el poder i els que formaven una aristocràcia guerrera involucrant-se en chicotetes guerres internes i aixina, van eliminar ràpidament la monarquia. Al mateix temps el naiximent d'una classe comerciant o mercantil (fita representada per la introducció de l'us de la moneda, el 680 aC) va produir un conflicte de classes a les grans ciutats. Des del 650 aC les aristocràcies havien de lluitar per no ser enderrocades i reemplaçades per líders populars llavors nomenats tirans (tyranoi), una paraula sense el significat actual d'opressió dictatorial.

Per al segle VI a. C. diverses ciutats ja havien emergit com a centres dominants dels assunts grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna d'estes havia controlat les àrees rurals que les rodejaven; Atenes i Corint se convertirien potències marítimes i comercials. Atenes i Esparta van tindre una rivalitat tal que dominarien tota l'antiga Grècia per mig de aliances en atres polis per conseguir l'hegemonia política i comercial. A Esparta, l'aristocràcia terratinent encara conservava el poder, i la constitució de Licurg, al voltant del 650 aC, va afermar el seu poder i va donar a Esparta un règim militarista baix una monarquia dual. Esparta va dominar les atres ciutats del Peloponès, llevat d'Argos i Acaia.

A Atenes, per contra, la monarquia havia estat abolida el 685 aC i les reformes de Soló van establir un sistema moderat de govern aristócrata. Els aristócrates van ser succeïts per la tirania de Pisístrat i els seus fills, que farien de la ciutat una potència naval i comercial. Quan els pisiatrides van ser enderrocats, Clístenes va establir la primera democràcia del món (500 aC) en el poder compartit per una assamblea formada per tots els ciutadans varons. Pero, cal esmenar que només una minoria dels habitants eren ciutadans de ple dret, s'excloïen els esclaus, els hòmens lliures i els no atenesos.