Accentuació de la llengua valenciana
La llengua valenciana té una tradició d'accentuar des de fa 400 anys incloent moviments, com la renaixença, encara que de moltes i diferents maneres.
Canvis de l'accentuació des de 1980 per la RACV
Normes en 1980
La primera proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) que se feu, consistia en accentuar totes les esdrúixoles, no accentuar cap plana i les agudes totes excepte els plurals, les acabades en -ar, -er, -ir, -or, ur, i -ant, -ent, -int, -ont, -unt. També propon l’accent diacrític per als monosílaps segons l’orde de preferència verp, substantiu, pero només en el cas d’existir confusió en la frase. Estes normes causaven molta confusió en l'escritura.
Normes en 1982
L'accentuació s'elimina i queda optativa per a paraules homógrafes. En cas de creure's necessari s'accentua agudes front a planes i esdrúixoles, i planes front a esdrúixoles. També recomana el seu us per a partícules interrogatives o exclamatives i pronoms forts. En 1987 se feu una breu explicació que dia que suponien una dificultat en l'escritura i en l'hora de deprendre encara que estes normes ho suponien en la lectura.
Esta eliminació no fon per motius científics, sino perque el sector anexioniste catalaniste que o no podent o no sabent criticar atra cosa de la normativa de la RACV centrà les seues crítiques en els accents. És per este motiu pel qual se prengué esta decició tan radical. Esta norma s'intentava argumentar dient que l'italià havia eliminat part de la seua accentuació o que l'anglés una llengua no romànica no accentuava.
L'accentuació actual des de 2003
En 2003 s'aprovà una accentuació en certa harmonia en les atres llengües romàniques (castellà, gallec, asturià, portugués entre atres) més o manco totes elles accentuen les paraules que acaven en vocal, vocal més -s- i de manera diferent els acabaments en -n-. En valencià s'accentuen (accent obert o tancat):
- Les agudes quan acaben en vocal, vocal més ese (-s-) i acabades en -en-. En valencià hi han soles 26 paraules acabades en -en- pero hi han molts temps verbals que acaben en -en-.
- Les planes quan no acaben en les terminacions de les agudes.
- Les esdrúixoles sempre.
Esta accentuació permet marcar les diferències fonètiques del valencià en les atres llengües romàniques. La no accentuació no deixava saber a on recau l'accent i la fonètica de les paraules i aixina se poden vore les diferències fonètiques del valencià en el català per eixemple les terminacions tòniques -és- tancades en valencià: permés, portugués front les catalanes permès, portuguès, la prepocició pero plana en valencià en conte de la catalana però, Valéncia tancada en valencià i València oberta en català entre moltíssimes atres més diferències.
Estes normes només afecten a signes convencionals de l'ortografia, no a l'ortografia en sí. Estes normes seguixen, segons la RACV, criteris d'estricta valencianitat llingüística. És fals dir que esta accentuació nos acosta al català perque permeten marcar totes les diferències fonètiques de tonicitat i obertures vocàliques entre el valencià i el català.
