Vicente Enrique i Tarancón

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Vicente Enrique i Tarancón

Vicente Enrique i Tarancón naixcut el 14 de maig de 1907 en Borriana (Provincia de Castelló), fallit el 28 de novembre de 1994 en Valéncia. Fon un religiós valencià.

Biografia[editar]

Estàtua de Vicente Enrique i Tarancón

Vicente Enrique i Tarancón naixqué el 14 de maig de l'any 1907 en el sí d'una família humil de tradició agrària. Fill de Manuel Enrique i Vicenta Tarancón. En complir 10 anys va ingressar en el Seminari de Tortosa seguint els passos de son germà Manuel.

Se va ordenar sacerdot l'1 de novembre de 1929 pel Bisbe de Tortosa i el dia 2 del mateix més i any, va celebrar la seua primera missa en l'Iglésia parroquial del Salvador de Borriana, en la seua ciutat natal.

El 4 d'agost de 1930 va prendre possessió del seu primer destí en Vinaròs com a coadjutor i organiste.

En l'any 1931, el bisbe de Tortosa el destina temporalment a la Casa del Consiliari en Madrit, a on va participar en la campanya itinerant de promoció del moviment d'Acció Catòlica.

En l'any 1938, torna a Vinaròs, com a rector i archiprest. En 1943 és archiprest de Vilarreal i en 1945 bisbe de Solsona. En 38 anys era el bisbe més jove d'Espanya. L'any 1950, en març, en la pastoral El pa nostre de cada dia, en la qual Tarancón denunciava la situació de penúria, fam i escassea que vivien els més desfavorits, i que va resultar ofensiva per ad algunes autoritats del règim franquiste.

En els anys 50 és el secretari de l'Episcopat espanyol. Participa en el Concili Vaticà II (1962-1965), l'any 1964 és arquebisbe d'Oviedo, nomenat pel Papa Pau VI.

El final de la década dels anys 60 i el principi de la dels anys 70 varen evidenciar el caràcter valent i aperturiste del cardenal Tarancón, que va publicar documents sobre la llibertat religiosa, la llibertat sindical o sobre la pobrea política, econòmica i cultural.

En 1969 és nomenat arquebisbe de Toledo, primat d'Espanya i cardenal eixe any pel Papa Pau VI. Va ser elegit per unanimitat acadèmic de número de la RAE.

En l'any 1971, és administrador apostòlic de l'archidiòcesis de Madrit-Alcalà i de seguida Bisbe d'eixa seu. President de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec que ocuparia una década.

Des del decés de l'antic Cap de l'Estat, Francisco Franco, va participar de manera molt activa en el procés de la transició espanyola cap a la democràcia.

Durant els primers anys de la década dels 70 realisà una gran llabor en favor de les llibertats i la reconciliació d'Espanya per lo que la seua persona fon el centre de controvèrsies més allà de la Transició, en la que el cardenal Tarancón fon una figura clau. El cardenal Tarancón va ser una de les figures més destacades en l'época de la transició espanyola i va mantindre contactes en tots els sectors socials i partits polítics, inclús els clandestins; va oficiar en decembre de 1973 la missa funeral pel president del Govern, l'almirant Luis Carrero Blanco, assessinat per ETA. Despuix de la missa, sectors franquistes i ultres es varen dirigir al cardenal en el famós crit de Tarancón, al paredón (“fusileu Tarancón”). Segons paraules del mateix cardenal:

Fon el dia més trist de la meua vida, va comentar alguns anys més tart, perque aquells crits li recordaven a la guerra civil i a les dos Espanyes que ell havia jurat reconciliar.
Vicente Enrique y Tarancón. 110 años del cardenal del cambio, per Elena Aguilar (Mediterráneo, 7.5.2017)
La Iglesia acepta leal y sinceramente la democracia. Y la acepta, ante todo porque así el pueblo lo ha decidido y hemos de respetar la decisión de éste... Para el pueblo lo peor que puede pasar es un nuevo enfrentamiento. La jerarquia (...) tiene la obligación de hacer todo lo posible para evitarlo... los españoles (...) [hemos] de comprender que nadie tiene la verdad absoluta.
Rodríguez, Pedro: ¿Yo soy así? Vicente Enrique y Tarancón. 1991

El prelat també va oficiar el funeral per la mort de Francisco Franco el 20 de novembre de 1975 i va presidir dies despuix la Missa de l'Esperit Sant, en la qual Joan Carles de Borbó va ser coronat rei d'Espanya. En les seues homilies, el cardenal va advocar per la reconciliació i va defendre els drets humans i les llibertats.

En l'any 1978 Vicente Enrique i Tarancón va participar en el cónclau d'agost per a triar al nou Papa Joan Pau I i en octubre, de lo que va eixir Karol Wojtyla com a Papa en el nom de Joan Pau II.

En l'any 1983 presentà la renúncia a la Santa Sèu com a responsable de l'archidiòcesis de Madrit-Alcalá, el Papa Joan Pau II va acceptar la seua renúncia i es va retirar a Villa Anita, una finca d'Almassora junt al municipi de Vilarreal, a on passà el restant de sa vida treballant en el camp de la cultura, en el món intelectual, pero sense deixar a banda la seua llavor pastoral.

En l'any 1985 va ser designat per l'unanimitat de les Corts Valencianes membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).

En 1994, dos mesos despuix de ser investit doctor honoris causa per l'Universitat Politècnica de Valéncia, va morir degut a una malaltia pulmonar en l'hospital de la Casa de la Salut de la ciutat de Valéncia. Era el 28 de novembre i tenia 87 anys. Els restants mortals de Vicente Enrique i Tarancón reposen en la Colegiata de Sant Isidre, en Madrit.

Obra[editar]

  • Jesús, Maestro de Apóstoles.
  • Los seglares en la Iglesia.
  • La Iglesia del posconcilio.
  • La Iglesia de España, ahora mismo.
  • Iglesia y política en la España de hoy (Obra compartida).
  • Orientaciones sacerdotales.
  • Liturgia y lengua viva del pueblo (Discurs per l'ingrés com acadèmic de la RAE)
  • La Iglesia en el mundo de hoy.
  • Sacerdotes y fieles.
  • Doctorado Honoris Causa del Emmo. Sr. Cardenal D. Vicente Enrique y Tarancón, 3 de mayo de 1984. Universidad Pontificia de Salamanca, 1985.
  • La Iglesia del futuro.
  • Recuerdos de Juventud.
  • ¿Espiritualidad nueva?
  • Ecumenismo y pastoral.
  • Cultura y sociedad.
  • Confesiones.
  • Literatura valenciana del segle XV. Joanot Martorell i Sor Isabel de Villena (Compartida junt a G. Colón, L. Peñarroja i A. Hauf)

Reconeiximents[editar]

En maig de l'any 2007 un grup de capellans de Madrit i Oviedo promogueren la causa per a beatificar al cardenal Tarancón. Eixe mateix any, l'Ajuntament de Borriana va organisar una exposició titulada Pontifex Hispaniarum commemorant el centenari del naiximent del Cardenal, que fon un èxit, i que va tindre lloc en el Centre Municipal Cultural La Mercé. L'any 2008, l'Ajuntament de Vilarreal també va organisar una versió de l'exposició Pontifex Hispaniarum centrada en la rectoria de Tarancón com archiprest de Sant Jaume, en gran assistència de visitants.

El Cardenal Tarancón i la llengua valenciana[editar]

El Cardenal Tarancón se va adherir a un document titulat La lengua de los valencianos que fon firmat per alguns acadèmics de la RAE que, entre atres coses, comentava que Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Eixe document no estava datat i tampoc aportava cap prova d'eixa declaració dels acadèmics firmants.

Adhesió del Cardenal Tarancón a la carta firmada pels acadèmics de la RAE.

10 de junio de 1975. Firmo con mucho gusto el documento presentado por mis compañeros de Academia y no tengo ningún inconveniente en publicar mi adhesión. No comprendo, de verdad, cómo se puede defender la postura contraria. Atentamente, Vicente, Cardenal Enrique y Tarancón. Académico de número de la R.A.E.

Josep Lluís Garcia Ferrada en representació del Colectiu Valldaura de Borriana li va enviar una carta al Cardenal Tarancón i ell li va respondre dient lo següent:

José Luis García, Secretario del Colectiu Valldaura. No puedo contestar satisfactoriamente a vuestras preguntas. Se trata de una "contestación" que se dio "a persona interesada", en la que se manifestaba simplemente el "parecer" de los Académicos firmantes. Sería ahora -las investigaciones históricas ofrecen continuamente sorpresas y éstas influyen en las conclusiones científicas sobre una realidad viva e histórica, como es la lengua-, no sería tan tajante la afirmación que en aquel entonces, era científicamente correcta. Atentamente"

Per lo tant, del document en qüestió se poden traure varies conclusions:

  • Se va fer per "persona interessada" o siga per ad algún catalaniste de renom. La data és possible que siga entre els anys 1970 i 1975, o siga, uns anys prop de la mort de Franco i el començament de la transició espanyola, motiu pel qual el catalanisme estava molt interessat en este tema.
  • No s'aportava cap documentació que acreditara allò que estaven firmant. Per al Cardenal lo que en l'any 1975 era "científicament correcte", o siga, que el valencià era un dialecte del català, resulta que els "avanços de la ciència" en l'any 1991 ya no ho era, ya s'havia convertit científicament en una llengua.
  • També alguns afirmen que eixe document és fals. Ademés, alguns dels acadèmics que el firmaren com el president de la RAE, Dámaso Alonso, ha publicat comentaris defenent la llengua valenciana.
  • De totes maneres el document és un testimoni perfecte per a tots aquells que creuen que la llengua valenciana és lo que és, una llengua. Ademés, la resposta del Cardenal Tarancón al secretari del Colectiu Valldaura li honra.

El Colectiu Valldaura de Borriana va publicar un llibre titulat La Real Acadèmia Espanyola front a la llengua valenciana (Valéncia, 1992). Editat per Lo Rat Penat ISBN: 84-89069-24-7

Cites[editar]

Los que tienen el poder se creen en el derecho de imponer sus ideas y anular la sociedad
Vicente Enrique y Tarancón. Citat en el llibre Judes Valentins, de J.P. Valencianos (Valéncia, 1991). Publicat en el periòdic Las Provincias (1.12.1985)


Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]

Commons