Semàntica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

La semàntica, en un sentit ampli, és la part de la llingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat en el seu significat. El seu nom ve del grec "sema", que vol dir signe. Com a disciplina va nàixer en el sigle XIX.

Analisa els components i la transmissió del significat i determina les relacions que s’establixen entre mots. Estes relacions són (a) la sinonímia: establix entre dos o més mots en significats semblants, (b) l’antonímia: establix entre mots en significats oposts, (c) l’homonímia: establix entre mots que, tenen significats diferents, coincidixen formalment (compartixen un mateix significant) per una qüestió d’evolució històrica. Hi ha casos d’homonímia parcial, en qué a cada u dels mots té una categoria gramatical diferent i, per tant, el mateix contingut sintàctic actua com a desambiguador; i casos d’homonímia exulta, quan abdós mots compartixen els trets morfològics i, per tant, cal que el context actue com a element desambiguador, (d) la polisèmia: establix quan a un mateix significant li corresponen diversos significats com a conseqüència d’un procés de transferència semàntica.

La semàntica és una disciplina propenca a la filosofia, per l'anàlisis dels conceptes; a la sicologia, per l'estudi de la ment humana i de la comunicació; a la lexicologia, perqué ajuda a definir els mots; a la sintaxis, ya que assigna papers temàtics a funcions dins de la frase i a moltes atres branques del saber. De fet, des del nomenat "gir llingüístic" del coneiximent en el sigle XX, la semàntica s'ha convertit en una ciència auxiliar útil per a qualsevol acostament a la realitat.

Escoles teòriques[editar]

En semàntica predominen un seguit d'escoles, la majoria en consonància en les corrents teòrics sobre la gramàtica en general. La semàntica estructuralista i els seus derivats proponen analisar el significat d'un terme per trets o característiques, de manera que es puguen establir classes, categories o camps que distinguixen els mots que compartixen unes determinades propietats referencials dels que no les tenen, seguint la teoria de conjunts.

Els partidaris del referencialisme entenen una paraula com un símbol i estudien com vehicula una idea mental o representació, o com servix per comunicar una part de la realitat a atres persones, centrant-se en la relació en l'exterior.

La llingüística cognitiva té en la semàntica un dels camps essencials i afirma que la ment almagasena una série de mots en propietats difuses que s'interrelacionen en xàrcia en les dels veïns i que el context activa una paraula, esta informació i l'adjacent, a diferència de l'inventori definit dels estructuralistes.

La semàntica formal es basa en la descomposició de les frases en fòrmules matemàtiques que expliquen les combinacions de mots permeses per a cada llengua segons les característiques dels mots, la seua funció sintàctica i el paper temàtic que juguen en l'oració. La derivació d'esta teoria és la corrent que supedita la semàntica a la llògica formal i per tant analisa les condicions de veritat dels enunciats, i no els mots en ells mateixos.

La corrent de semàntica conceptual barreja lo anterior, analisant els conceptes o idees que posseïx cada persona i que li possibiliten entendre una oració seguint les regles del seu idioma, centrant-se en la denotació del mot i el seu paper com a estructurador de la frase.