Poder polític

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

El poder polític és la llògica de l'eixercici de les funcions per part de les persones que ocupen un càrrec representatiu dins d'un sistema de govern en un país. Generalment, este influïx en el comportament, ya siga en pensament o en l'actuar d'una societat.

És llegítim quan és elegit d'acort a les lleis del país (constitució). En països democràtics té com sustente la llegitimitat otorgada pel poble per mig del vot popular (eleccions), pero se li sol considerar abusiu quan s'excedix en l'eixercici de les seues funcions, alvançat en matèries que estan dins de l'àmbit dels atres poders (intromissió de poders). El poder polític és illegítim quan utilisa mecanismes no autorisats per les lleiés i s'apropia del poder governamental (eixecutiu-llegislatiu) sense tindre la llegitimitat del poble, otorgada pel vot popular.

Manifestacions del poder[editar]

  • Coacció: És el mig utilisat per a que tercers seguixquen una determinada conducta. Pot ser física o sicològica.
  • Coerció: La coacció va donar pas a la coerció que és la situació on el tercer realisa el mandat per l'amenaça de l'us de la violència, és dir, la potencialitat de l'us d'eixa violència. S'exclou aixina el paper totalment actiu (ordenar i fer complir) reservant a l'autoritat un paper parcialment actiu (a soles ordenar). La coacció es fonamentava en el temor d'un dany segur en el cas d'incomplir lo ordenat. D'este alvertent del poder es va desenrollar lo que posteriorment es varen conéixer com a delictes contra l'autoritat, és dir, desafiar al poder.
  • Crítiques: Pero este poder segons els Anarquistes clàssics fa que es pose en perspectiva la llibertat de l'individu, donant com a fi la dominació d'este a través de regles coactives "dret" les quals en lloc d'ordenar subordinencita requerida.

Llegitimació del poder polític[editar]

  • Poder sagrat: La primera forma de llegitimació utilisada es va basar en la religió i la divinitat. El poderós ya no ho era a soles perque podia eixercir violència o perque tenia un víncul de temor que li assegurara eixa posició. Ara el poderós s'instituïa com un ser distint, superior i lligat als deus. El poder d'orige diví era incontestable, a no ser per un atre poder d'igual estatus o instituït per un deu diferent. A grans traces est va ser el desenroll esquemàtic fins a la Revolució francesa.
  • Poder tribal: És un poder subordinat. Un eixemple d'este cas seria el Imperi *Mongol.
  • Sobirania nacional: Les idees que varen inspirar la Revolució francesa i els seus resultats varen negar que el poder dels monarques tinguera orige diví i varen conseguir donar-li regrés a l'esquema senyalant que la font del poder no eren les característiques del poderós sino únicament la voluntat dels súbdits que ho deixaven tindre el poder. Esta idea va portar al convenciment de que el verdader poder naixia de la massa de súbdits, el poble, i est devia tindre la capacitat de delegar tal poder en qui li plaguera i en les condicions que considerara més apropiades i durant el temps que creguera convenient.

PODER POLÍTIC: Des d'un punt de vista filosòfic polític, es concep en poder com la capacitat que té un individu o un grup de modificar la conducta d'atres individus o grups. En Ciència Política, encara que ya no s'accepta que siga el concepte central únic, hi ha acort en que té fonamental importància. *Burdeau ho definix com "una energia social, emanació d'una representació mental, colectiva i dominant, de l'orde social desijable", en nom de la qual es presta *acatamiento al mando polític. Sempre es manifesta en la relació humana i en el seu génesis està l'obediència: es té poder en la mesura en que s'és obedit. Hi ha moltes classificacions del poder. Donem ací breument les més usuals en l'anàlisis polític: poder actual (relació entre comportaments efectius); poder potencial (relació entre aptituts per a actuar); poder estabilisat (molt alta provabilitat de ser obedit); poder anònim (propi de comunitats primitives, residix més en la costum, el tabú, la tradició, que en les persones); poder personalisat (que residix en la voluntat personal del cap); poder institucionalisa do (estabilisat i articulat en rols coordinats; culmina quan l'Estat es convertix en titular únic i abstracte del poder); poder obert (sensible a les variacions de la consciència colectiva sobre l'orde social desijable); poder tancat (al servici d'una representació de l'orde social desijable que es considera permanent); poder de jure (reconegut per la normativa jurídica vigent); de facto (existent pero carent de respal llegal). Des de la tradicional definició de l'home (i de la dòna) com a "animal polític", oferida per Aristóteles, fins a les concepcions actuals sobre la complexitat del poder en les condicions d'un món global; els problemes de governabilitat derivats de fenomens com la corrupció; els canvis en els fonaments de la llegitimitat del poder en una era mediàtica; els intents oposts de fundar comunitats polítiques *autogestionarias, d'un costat, a transestatals, per un atre, tots ells són tòpics candents d'unes ciències polítiques que s'ocupen d'un tema en el qual li va la vida al ser humà, casi en sentit lliteral, tant més en Colòmbia, a on la metàfora o ficció s'aproxima de modo dramàtic a la realitat.

El terme poder, deu interpretar-se com un conjunt de relacions entre les persones, no el poder que eixercix l'home sobre la naturalea o sobre els animals. Podem afirmar, parafrasejant a Morgenthau (Morgenthau, Hans J. S.F. p. 49), sent l'aspiració del poder l'element distintiu de la política, la política en els grups socials és per necessitat una política de poder. El poder fa a l'essència de la vida política, implicant una relació de mando i obediència. Tindre poder és la possibilitat de produir conseqüències intencionalment en un atre o uns atres, a través de certs mijos físics o ideals. El poder polític sempre es desenrolla entre sers humans. El poder és una energia que conseguix l'obediència per mig de promeses de premis o amenaces de castics. És un poder públic ple *monopolizador de la coacció, per a evitar la venjança privada.el poder és producte de l'interacció humana i per lo tant un fenomen social permanent. El poder polític antecedix a l'Estat modern, puix abans d'ell ya existien persones que desenrollaven activitats polítiques, de lluites pel poder i eixercici del mateix, des de que l'home va començar a agrupar-se baix alguna forma de liderage.Tomás *Hobbes va definir el poder com els mijos presents d'un home que li permeten obtindre algun ben futur manifest. El francés Maurice Hauriou (1856-1929) ho va definir com una lliure energia, que governa a un grup humà per la seua superioritat, en la finalitat de crear contínuament el dret i l'orde. Harold Laski, politòlec anglés (1893-1950) va justificar l'existència del poder per a satisfer les demandes socials. En l'Edat Antiga (llevat en la democràcia atenenc, en la república romana i en els primers temps de l'imperi) el poder era absolut, sustentat generalment en l'idea d'un rei deïficat. En l'adveniment del cristianisme el poder absolut del monarca es va justificar com otorgat per Deu. En les actuals democràcies ya el poder no és absolut, sino dividit en els tres poders de l'Estat: Poder Llegislatiu, Eixecutiu i Judicial, i deu contar en el reconeiximent, o siga posseir llegitimació.

En les actuals democràcies el poder polític residix en el poble que ho delega en els seus representants elegits pel vot popular per un periodo de temps llimitat.

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]