Placa tectònica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

Una placa tectònica o placa litosfèrica és un fragment de litosfera que es mou com un bloc rígit sense una deformació interna sobre l'astenosfera (mant superior) de la Terra. La paraula tectònica deriva del grec antic τέκτων, τέκτωνος: nominatiu i genitiu de singular de constructor, fuster, i del sufix ικα: relatiu a.Divry’s New English–Greek and Greek–English Dictionary. D. C. Divry, Inc., New York. 1983.</ref>

La tectònica de plaques és una teoria que explica l'estructura i la dinàmica de la superfície terrestre. Establix que la litosfera (la porció dinàmica superior més externa i rígida de la Terra) està fragmentada en una série de plaques que es desplacen sobre l'astenosfera.cita requerida Esta teoria també descriu el moviment de les plaques, les seues direccions i interaccions. La litosfera terrestre està dividida en grans plaques i en atres menors o microplaques. En les vores de les plaques es concentra activitat sísmica, volcànica i tectònica. Açò dona lloc a la formació de grans cadenes i conques.

La Terra és l'únic planeta del sistema solar en plaques tectòniques actives, encara que hi ha evidències de que en temps remots Mart, Venus i algun dels satèlits galileans, com Europa, varen anar tectònicament actius.

Descobriment[editar]

Encara que la teoria de la tectònica de plaques va ser formalment establida en les décades de 1960 i 1970, en realitat és producte de més de dos sigles d'observacions geològiques i geofísiquess. En el sigle XIX es va observar que en el passat remot de la Terra varen existir numeroses conques sedimentàries, en gruixaestratigràfics de fins a dèu voltes els observats en l'interior dels continents, i que –posteriorment– processos desconeguts les varen deformar i varen originar cordilleres: successions montanyoses d'enormes dimensions que poden incloure serres paraleles.

A estes conques se'ls va denominar geosinclinalés, i al procés de deformació, orogénesis. Un atre descobriment del sigle XIX va ser una cadena montanyosa o dorsal en mig del oceà Atlàntic, que observacions posteriors varen mostrar que s'estenia formant una ret contínua per tots els oceans.

Un alvanç significatiu en el problema de la formació dels geosinclinals i les seues orogènies va ocórrer entre els anys 1908 i 1912, quan Alfred Wegener va establir una hipòtesis que les masses continentals estaven en moviment i que s'havien fragmentat d'un supercontinent que va denominar Pangea. Tals moviments haurien deformat els sediment geosinclinals acumulats en les seues vores i originat noves cadenes montanyoses.

Wegener creïa que els continents s'esgolaven sobre la superfície de la corfa terrestre baix els oceans com un bloc de fusta sobre una taula, i que açò es devia a les forces de marea produïdes per la deriva dels pols. No obstant, pronte es va demostrar que estes forces són de l'orde d'una diezmillonésim a una centèsima de millonèsima de la força gravitatòria, lo que feya impossible plegar i alçar les masses de les cordilleres.

Per mig de la teoria de la Tectònica de plaques es va explicar finalment que tots estos fenomens (deriva continental, formació de cordilleres continentals i submarines) són manifestacions de processos de lliberació de la calor de l'interior de la Terra. Hi ha quatre processos a els que es deu dita calor:

  1. El més important és la desintegració dels elements radiactius existents en el mant terrestre, que fonamentalment són: 40K (potassi 40), 238O (urani 238), 235O (urani 235) i 232Th (tori 232).
  2. Els residus de la calor original que la Terra ha adquirit durant el seu génesis.
  3. Calor pel roce per la gravetat, que propicia el desplaçament dels elements pesats cap al centre, i dels llaugers cap amunt. En fer-ho, la fricció genera calor.
  4. En gelar-se, el núcleu incrementa el seu tamany. Un fenomen similar ocorre per refredat de l'aigua, que en fer-ho desprén calor.[1]

Tipos de plaques[editar]

Les plaques litosfèriques són essencialment de dos tipos, segons la classe de corfa que forma la superfície. Hi ha dos classes de corfa: la oceànica i la continental.

  • Plaques oceàniques. Estan cobertes íntegrament per corfa oceànica, prima, de composició bàsica: ferro i magnesi dominants. Apareixen sumergides en tota la seua extensió, salve per existència d'edificis volcànics intraplaca, dels quals els destacats per alts apareixen emergits, o per arcs insulars (d'illes) en algun de les seues vores. Els eixemples més notables s'ubiquen en el Pacífic: la del Pacífic, la placa de Naixca, la placa de Cocos i la placa Filipina.
  • Plaques mixtes. Són plaques parcialment cobertes per corfa continental i aixina mateix en part per corfa oceànica. La majoria de les plaques són d'estes característiques. Per a que una placa siga íntegrament continental tindria que carir de vores de tipo divergent (dorsals) en el seu contorn. En teoria açò és possible en fases de convergència i de colisió de fragments continentals. Aixina poden interpretar-se algunes subplaques que constituïxen els continents. Valen com a eixemples de plaques mixtes la placa Suramericana i la placa Euroasiàtica.

Plaques tectòniques del món[editar]

Actualment existixen les següents plaques tectòniques en la superfície de la Terra en llímits més o menys definits, que es dividixen en 15 plaques majors (o principals) i 42 plaques menors (o secundàries).

Les 15 plaques majors[editar]

Les 15 plaques tectòniques majors

Les 42 plaques menors[editar]

Mapa detallat que mostra les plaques tectòniques en els seus vectors de moviment.


Llímits de placa[editar]

Les plaques llimiten entre sí per tres tipos de situacions:

Topografia de les dorsals que revela la seua estructura simètrica.
  1. Llímits divergents: corresponen al mig oceànic que, de manera discontínua, s'estén a lo llarc de l'eix de les dorsals. La llongitut d'estes dorsals és d'uns 65 000 km. La part central de la dorsal està constituïda per una àmplia regata denominada Gran Valle del Rift: elongació formada per depressió d'un bloc cortical entre dos falles o zones de falla de rumbo més o menys paralels, pel qual des del mant ascendix magma i provoca activitat volcànica llenta i constant.
  2. Llímits convergents: a on dos plaques es troben. Hi ha dos casos molt distints:
    1. Subducció: una de les plaques es plega un àngul chicotet, cap a l'interior de la Terra, i s'introduïx baix l'atra. El llímit està marcat per una fossa oceànica o fossa abissal, una estreta sanga, els flancs de la qual pertanyen a una placa distinta. Hi ha dos variants, segons la naturalea de la litosfera en la placa que rep la subducción: a) de tipo continental, com ocorre en la subducció de la placa de Naixca sobre la cordillera dels Andes;b) de litosfera oceànica, on es desenrollen edificis volcànics en arcs insulars. Les fosses oceàniques i els llímits que marquen són curvilíneus, de gran amplitut, com la secció d'un pla inclinat, el pla d'subducció en la superfície.
    2. Colisió: s'originen quan la convergència facilitada per la subducció provoca aproximació de dos masses continentals. Al final les dos masses choquen, i en els materials continentals de la placa que subduix emergix un orògen de colisió, que tendix a ascendir sobre l'atra placa. Aixina es varen originar cordilleres majors, com el Himalaya i els Alps.
  3. Llímits de fricció: denominació la separació de dos plaques per un tram de falla transformante. Les falles d'esta índole intersequen transversalment les dorsals i els permeten desenrollar un trayecte sinuós a pesar de que la seua estructura interna requeriria rectes. Topogràficament les falles *transformantes apareixen com a estretes valls rectes asimètrics en el fondo oceànic. Només una part de la seua llongitut en el mig de cada falla és pròpiament llímit entre plaques. Els dos extrems es proyecten dins de cada placa.

Vores de placa[editar]

Mapa de densitat de terremots. S'observa la concentració de sismes en vores de placa.

Les zones de les plaques contigües als llímits —les vores de placa— són les regions de major activitat geològica interna del planeta. En elles es concentren:

  • Vulcanisme: la major part del vulcanisme actiu es genera en l'eix de les dorsals, en els llímits divergents. Per ser submarí i de tipo fluidal, poc violent, pansa molt desapercebut. Darrere s'ubiquen les regions contigües a les fosses pel costat de la placa que no subduïx.
  • Orogénesis: és dir, sorgiment de montanyes. És simultànea a la convergència de plaques, en dos àmbits: a) on ocorre subducció s'alcen arcs volcànics i cordilleres, com els Andes, riques en volcans; b) en els llímits de colisió el vulcanisme és escàs o nul, i la sismicitat és particularment intensa.
  • Sismicitat: Succeïxen alguns terremots intraplaca, en fractures en regions centrals i generalment estables de les plaques, pero l'immensa majoria s'origina en vores de placa. Les circumstàncies del clima i de l'història han fet concentrar-se bona part de la població mundial en regions continentals sumament sísmiques, les que formen els cinturons orogenétics, junt a llímits convergents. Alguns terremots importants, com el de Sant Francisco de 1906, es generen en llímits de fricció. Els sismes importants de les dorsals es produïxen on les falles transformants actuen com a llímits entre plaques.

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]

  • «¿Per qué està calent l'interior de la Terra?» en Astroseti.
  • Obtingut de «http://www.lenciclopedia.org/index.php?title=Placa_tectònica&oldid=146296»