L

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

La L, l en minúscula, és la duodècima lletra de l'alfabet valencià i novena de les consonants. El seu nom és el, pero per castellanisme també se la coneix en valencià com a ele.

Història[editar]

La lletra el deriva del semític i fon adaptada pels semites d'un símbol egipci. La lletra grega lambda (Λ, λ) i les seues equivalents etrusca i llatina, representen el mateix sò que el de la lletra semítica.

El seu orige gràfic el trobem en l'alfabet fenici, a on designava una lletra el nom de la qual era bastó (representat invertidament al llarg dels anys).

Jeroglífic egipci (`wt) Proto-semítica (L) Fenícia (L) Etrusca (L) Grega (lambda)
<hiero>S39</hiero> Proto-semítica Fenícia Etrusca Lambda

Fonètica[editar]

En valencià representa un sò en resonància velar mija, entre la el catalana i la el castellana.

Quan n'hi ha dos de seguides llavors representen el dígraf ell que representa el sò lateral aproximant palatal sonor. Antigament també es podia representar est últim sò si anava sola a començament de paraula. Antigament dos els juntes també podien representar una el llarga, com en italià, en les edicions modernes de texts antics se sol colocar un guió o punt alt per a distinguir-les del dígraf ell (la nomenada el geminada en català, idioma a on encara es conserva este sò arcaic). Açò encara es manté en algunes paraules com per eixemple mol-le[1] o almel-la.[2]

Ortografia[editar]

S’escriu el[editar]

  • En inicial de paraula: local, líquit.
  • En interior i fi de paraula: almagasén, dol.
  • En els grups consonàntics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.

Significats de la lletra L[editar]

Lletres similars i símbols relacionats[editar]

Vore també[editar]

Referències[editar]