Independentisme català

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

El independentisme català (o secessionisme català) és la corrent política, derivada del nacionalisme català, que propugna l'independència, be de Catalunya en el seu actual llímit com a comunitat autònoma, be d'una Catalunya ampliada en la denominada «Catalunya Nort» (Roselló i Alta Cerdanya francesos) o la franja oriental d'Aragó, be dels denominats Països Catalans;[1] és dir, la seua secessió respecte d'Espanya i França.

En general també propugna la lliure i directa integració de Catalunya en l'Unió Europea, excepte entre els sectors més esquerrans de l'independentisme. L'independentisme català planteja les seues tesis sobre el principi de que el poble de Catalunya és una nació sobirana, aludint bàsicament a la reinterpretació de la seua història, cultura, llengua pròpia i al dret civil català, i sobre l'afirmació de que Catalunya no conseguirà la seua màxima plenitut cultural, social ni econòmica mentres forme part d'Espanya. Alguns situen l'orige remot de les seues idees en la Renaixença, un moviment cultural en defensa de l'idioma català de mijan sigle XIX.

Principis ideològics[editar]

L'independentisme català planteja les seues tesis sobre el principi de que el poble de Catalunya és una nació sobirana, aludint bàsicament a l'interpretació de la seua història, cultura, llengua pròpia i al dret civil català, i sobre l'afirmació de que Catalunya no alcançarà la seua màxima plenitut cultural, social ni econòmica mentres forme part d'Espanya. L'independentisme català defén la tesis de que Catalunya és una nació oprimida per Espanya des de la seua ocupació per les tropes borbòniques en 1714, i la posterior supressió de les institucions catalanes i la prohibició de la seua llengua en l'administració per mig dels Decrets de Nova Planta promulgats per Felipe V entre 1707 i 1716, aprovat el Decret de Nova Planta de Catalunya en 1716, puix la corona d'Aragó a la qual pertanyia el comtat de Catalunya, va recolzar a l'atre candidat al tro espanyol, l'archiduc Carles de Habsburc.

Els percentages de respal varien en les enquestes en funció de si existixen solament dos opcions (sí o no), o si en la pregunta s'inclouen atres opcions federalistes. En el primer cas les enquestes donen resultats d'empat entre abdós opcions.​ En el segon cas l'opció majoritària seguix sent l'independència, encara que un percentage propenc al 9% canviaria el seu vot a l'opció de "estat dins d'una Espanya federal".

Una part dels partidaris d'esta corrent política no solament aspira a l'independència de Catalunya en sentit estricte, sino a l'unió de lo que denominen Paisos Catalans: la pròpia Catalunya; el Rosselló i la Cerdanya francesos (els quals s'autodenominen Catalunya Nort); la Franja Oriental d'Aragó a la qual denominen Franja de Ponent i consideren que també partix de Catalunya; la Comunitat Valenciana; les Illes Balears; la comarca murciana del Carche i la ciutat sarda d'Alguer, en Itàlia. Dits territoris, excloent la Vall de Aran, una volta independisats formarien un estat confederat català on també s'inclouria el Principat d'Andorra.

La bandera que identifica a l'independentisme català és la coneguda com estelada.

Referències[editar]

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]