Història dels Països Baixos
La història dels Països Baixos començà en la creació de les Províncies Unides o República de les Set Províncies Unides, el nom en que es coneix la part septentrional dels Països Baixos, a l'época de la Guerra de Successió Espanyola.
L'edat d'or[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Edat d'Or Holandesa.
En el sigle XVIII, entre l'any 1579 i el 1795, es varen constituir república federal al voltant de la Unió d'Utrecht (1579), com una escissió independent de les Dèsset Províncies. Acceptada la seua independència per Espanya en 1648, les Províncies Unides se convertiren en una de les més importants potències marítimes i econòmiques del sigle XVII. Durant este periodo, conegut localment com l'Edat d'Or o Sigle d'Or els Països Baixos establiren colònies en diversos continents. Les set províncies eren d'Holanda, Zelanda, Gelderland, Utrecht i Frísia i, des de l'any 1594, també Groningen i Overijssel. Ademés, la República de les Set Províncies Unides va ocupar les Terres de la Generalitat devall dels ‘grans rius’ i la frontera en els Països Baixos del sur. També va establir al sur diverses ciutats fortificades per a protegir-se contra Espanya i Àustria.
En el pas dels sigles acabaren donant lloc als actuals [[Països Baixos]. Varen ser objecte de numeroses disputes europees, encapçalades per les monarquies borbòniques i austríaques, fins que en l'any 1648, la Pau de Münster els lliberà del domini castellà.
Anexió a França[editar | editar còdic]
El 19 de giner de 1795, un dia despuix que l'stadhouder Guillem V d'Orange-Nassau fugí a Anglaterra, fon proclamada la Bataafse Republiek (República Batava), portant els Països Baixos a un estat unitari. De l'any 1795 a l'any 1806, la República Batava convertí els Països Baixos en una república seguint el model de la Primera República Francesa.
De l'any 1806 a l'any 1810, el Koninkrijk Holland (Regne d'Holanda) fon establit per Napoleó Bonaparte com un regne governat pel seu germà, Louis Napoleó Bonaparte, per tal de controlar els Països Baixos de forma més eficient. El nom de la província més destacada, Holanda, fon escollida per representar al país al complet. El Regne d'Holanda comprenia l'àrea dels actuals Països Baixos, en l'excepció de Limburg i parts de Zelanda, que eren territoris francesos. En l'any 1807, la prussiana Frísia Oriental i Jever foren afegides al regne. En 1809 no obstant, despuix de l'invasió anglesa, Holanda va tindre que cedir tots els seus territoris per baix del riu Rin a França.
El rei Louis Napoleon no complí les expectatives de Napoleó - intentà servir els interessos dels holandesos en lloc dels del seu germà - i va tindre que abdicar l'1 de juliol de 1810. Fon succeït pel seu fill de cinc anys Napoleó Louis Bonaparte. Este regnà com a Louis II durant deu dies mentres l'emperador Napoleó Bonaparte ignorà l'ascens del seu jove nebot al tro. L'emperador envià un eixercit per a invadir el país i dissolgué el Regne d'Holanda. Els Països Baixos se convertixen llavors part de l'Imperi Francés. Este periodo durà de l'any 1810 a l'any 1813, quan Napoleó fon derrotat a la batalla de Leipzig.
Regne Unit dels Països Baixos (1815-1839)[editar | editar còdic]
En l'any 1815, , en el Congrés de Viena despuix de la derrota de Napoleó en Waterloo, es va crear el Regne Unit dels Països Baixos en el seu estatus actual com a monarquia constitucional durant el regnat de Guillem I. Este regne incloïa també el Luxemburc, el Principat de Lieja i els Països Baixos austríacs.
Bèlgica es rebelà i obtingué la seua independència en 1830 (revolució belga).
Regne dels Països Baixos (1839-……)[editar | editar còdic]
Despuix del Tractat de Londres (1839), les fronteres definitives es varen fixar i el nom de l'estat s'escorçà a Regne dels Països Baixos. Al morir Guillem III en l'any 1890 sense descendència masculina i accedir la reina Guillermina al poder, Luxemburc adoptà un rei diferent del dels Països Baixos per culpa de la llei sàlica. Esta llei impedí que Guillemina I dels Països Baixos se convertix en Gran Duquessa. Llavors, el tro de Luxemburc passà de la Casa d'Orange-Nassau a la Casa de Nassau-Weilburg, una atra branca de la Casa de Nassau.
El major assentament holandés mar allà fon la Colònia del Cap. Fon creada per Jan van Riebeeck en nom de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals en Ciutat del Cap (en neerlandés Kaapstad) en l'any 1652. El Príncep d'Orange consentí l'ocupació i control britànics de la Colònia del Cap en 1788. Els Països Baixos també posseïen atres colònies, pero els assentaments holandesos en estes territoris eren llimitats. Les més importants eren les de les Índies Orientals Neerlandeses (hui Indonèsia) i Surinam (Surinam fon intercanviat en els britànics per la ciutat de Nova Àmsterdam, hui dia la ciutat de Nova York). Estes colònies foren en primer lloc administrades per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, abdós empreses privades colectives. Tres sigles més tart estes companyies varen tindre problemes econòmics i en els territoris a on elles operaven el control fon assumit pel govern neerlandés (en 1815 i 1791 respectivament). Llavors se convertiren oficialment colònies. Durant este periodo colonial els Països Baixos s'involucraren activament en el comerç d'esclaus.
Durant el sigle XIX, els Països Baixos s'industrialisaren lentament, comparat en els seus països veïns, principalment a causa de la gran complexitat que significava modernisar les seues infraestructures, consistents en grans canals d'aigua i la gran confiança que la seua indústria tenia en l'energia del vent.
El sigle XX[editar | editar còdic]
A pesar de que els Països Baixos permaneixeren neutrals durant la I Guerra Mundial, en realitat hi va tindre un paper destacat.[1] El Comte Schlieffen havia planejat invadir els Països Baixos mentres avançava cap a França. Este pla fon canviat per Helmuth von Moltke el Jove en la intenció de mantindre la neutralitat holandesa. Esta fon essencial per la supervivència alemanya fins el bloqueig dels Estats Units i Gran Bretanya de l'any 1916 quan la importació de bens a través dels Països Baixos ya no fon possible. No obstant, Holanda seguí neutral durant la guerra, gràcies a la seua diplomàcia i la seua habilitat pel comerç.[1]
Els Països Baixos intentaren també mantindre-se neutrals durant la Segona Guerra Mundial. No obstant, Alemanya nazi invadí els Països Baixos en 1940 durant la seua campanya de Europa Occidental i el país capitulà en a soles cinc dies. El regne com a tal, continuà la guerra des del seu imperi colonial i el govern continuà en el seu exili a Londres.
Durant l'ocupació, al voltant de 100.000 judeus holandesos[2] foren portats a caps de concentració a Alemanya, Polònia i Checoslovàquia. Quan estes camps foren lliberats, a soles 876 n'havien sobrevixcut.
El govern en l'exili va perdre el control de la seua colònia més gran, les Índies Orientals Neerlandeses (Indonèsia), a mans de l'Imperi Japonés en març de 1942. Una vegada acabada la guerra, Indonèsia proclamà la seua independència, que assolí en l'any 1949.
La família real dels Països Baixos es traslladà eventualment a Ottawa tot esperant el lliberament dels Països Baixos, i la princesa Margarita naixqué durant este exili canadenc. En 1944-45, l'eixercit canadenc fon el responsable de lliberar la major part dels Països Baixos de l'ocupació alemanya.
Entre el 31 de giner i 1 de febrer de 1953 el país patí unes inundacions desastroses en trencar-se bona part dels dics que protegien les províncies del sur-oest, cosa que ocasionà més de 1800 morts. La causa va ser un nivell del mar excepcionalment alt (2,5 a 3 m per sobre l'habitual), explicat per una forta marea i sobreelevació per onage. Les conseqüències no foren a soles econòmiques sinó que afectaren també l'ordenació del territori (fou el detonant per a l'inici de les obres del Pla Delta) e inclús polítiques, en acusacions contra el govern d'haver fet prevaldre la inversió militar damunt de les infraestructures, a emmarcar en el context de Guerra Freda del moment.
Despuix de la guerra, l'economia holandesa prosperà, deixant arrere l'era de neutralitat i apropiant-se dels seus estats veïns. Els Països Baixos foren uns dels fundadors del Benelux (Belgica, Netherlands (Països Baixos) i Luxemburc), i fon un dels 12 fundadors de l'OTAN i un dels 6 fundadors de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, la qual evolucionà, a través de la Comunitat Econòmica Europea, cap a la Unió Europea. Al mateix temps que atres països que són membres, adoptà l'euro en 2001, abandonant la seua anterior moneda, el florí.
En els anys 60 i 70 el país vixqué una época de canvi cultural. Especialment els jóvens rebujaren les tradicionals llínies religioses i classistes i pressionaren a favor de nous canvis en matèria de drets de les dones, sexualitat, desarmament o temes mig-ambientals, que portaren a lliberalisar temes com la política de drogues, l'eutanàsia o els assunts relacionats en la homosexualitat.
Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ 1,0 1,1 Abbenhuis, Maartje M. The Art of Staying Neutral. Amsterdam: Amsterdam UP, 2006.
- ↑ Plantilla:Format ref http://www.westerbork.nl/site1.2/English/KAMP/k08.html
| Història d'Europa |
|---|
| Albània • Alemanya • Andorra • Armènia • Àustria • Bèlgica • Bielorrússia • Bòsnia i Herzegovina • Bulgària • Chipre • Ciutat del Vaticà • Croàcia • Dinamarca • Eslovàquia • Eslovènia • Espanya • Estònia • Finlàndia • França • Geòrgia • Grècia • Hongria • Irlanda • Islàndia • Itàlia • Kosovo • Letònia • Liechtenstein • Lituània • Luxemburc • Malta • Moldàvia • Mónaco • Montenegro • Noruega • Països Baixos • Polònia • Portugal • Regne Unit • Macedònia del Nort • República Checa • Romania • Rússia • San Marino • Sèrbia • Suècia • Suïssa • Ucrània |