G

Lletra G

La G, g en minúscula, és la sèptima lletra de l'alfabet valencià i quinta de les consonants. Rep el nom de ge.

Fonètica[editar | editar còdic]

Representa el fonema oclusiu velar sonor [g]. Per convenció ortogràfica, se recorre al dígraf gu per a representar este fonema davant de e (guerra) i i (guix). També es recorre al dígraf gü en diéresis en la ü, per a representar-lo quan va seguit del fonema [w] seguit a l'hora de e o de i (és dir, /gwe/ (aigües), /gwi/ (pingüí).

Representa l'africada postalveolar sonora ([d͡ʒ] en Alfabet Fonètic Internacional) davant de les lletres e (gerro) i i (giner). A final de paraula i en certes paraules compostes, pot representar el fonema prepalatal africat [t͡ʃ] en paraules com desig, mig i Elig i d'atres que contenen el dígraf ig.

És molt comú en la zona de l'Horta de Valéncia pronunciar la ge davent de e i i com si fora el dígraf che (pronunciar gent com si fora chent), açò és un vulgarisme nomenat apichament no admissible en un valencià estàndart, que sempre fa la diferència entre ge i che. Lo mateix passa en la jota.

En les comarques del nort de Castelló es diferencien, entre vocals, els antics dígrafs tg i tj (pronunciats [d͡ʒ], és dir, com una ge i una jota normal) de la ge i la jota (pronunciades en estos dialectes [jʒ], és dir, com una i més una jota francesa o catalana): la consonant de mege (antigament i hui encara en el nort de Castelló, metge ['me.d͡ʒe])^[1] se diferencia de la de "major" (pronunciat en una i davant de la jota, a l'hora pronunciada com en francés, i sense pronunciar la er final: maijó [maj'ʒo]). Esta característica dialectal i arcaica no és admissible en un valencià estàndart modern, puix només s'usa en el llenguage d'unes zones i no és general en el restant del valencià, que fa sigles que pergué la diferència entre estos sons.

Ortografia[editar | editar còdic]

S'escriu ge[editar | editar còdic]

En sò de [g] (gat)

Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G): gàbia, got, gust, regal, engolir, aigua.
Inicial i interior de paraula davant de E, I (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.
Davant de UE, UI, portarà diéresis la U quan se pronuncie: aigües, llingüístic.
En principi de paraula o de sílaba, en els grups consonàntics GR, GL: gràcies, glop, agrana, regle.
Davant de D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificància. Excepte cultismes com: acmé, dracma, estricnina, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i derivats.
Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) s’escriga G: amic, no amig, pero amiga; rec, no reg, pero regar; amarc, no amarg, pero amargar; sanc, no sang, pero sangonera.

En sò de [ʤ] (girar)

En posició inicial de paraula i interior davant de E, I: argila, gel, giner.
Excepte davant de –ecc–, –ect– (objecció, objectiu i algunes més), i en uns atres noms de procedència grega o bíblica: Jesús, Jeroni, Jeremies, Jerusalem, jerarquia, jeroglífic.
En el grup –IG– en mig de paraula davant de consonant (normalment en formes dels verps acabats en –gir): afigga, rigga, frigga; també en paraules compostes com migjorn o migdia.
En posició final de paraula la G darrere de I no és sonora, encara que en derivar se transforme: mig, pero miger; oreig, pero orejar.

No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha més que un sò africat sonor, representat per G/J en qualsevol posició: viage, no viatge; juge, no jutge, llenguage, no llenguatge; correja, no corretja.
En sò de [ʧ] (roig)

En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U o de consonant, sempre que la I siga àtona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig (Excepte Càlig i Tírig en les quals la I del grup sí que es pronuncia).
En posició final de paraula, darrere de I tònica: desig, frig.
En posició final de paraula apareix sempre [ʧ], representat per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant E, I i J davant A, O, U), o es mantinga (CH en tots els casos): trapig, trapigen; mig, mija; despaig, despachar.