Fruita confitada
Es diu fruta confitada a la que se sumergix i es cuina posteriorment en almibre o sucres naturals, com la mel i el most i és una llabor antiquissima en la Comunitat Valenciana. Consistix en coure fruites en eixarops de sucre de diferents graduacions per a que perga la seua humitat interior, de manera que es puga conservar sense risc de putrefacció. Les frutes confitades solen amprar-se en l'elaboració de certs congretss, i formen part de la rebosteria espanyola típica de Nadal.
Les fruites, que tradicionalment es confiten més són:
Característiques[editar | editar còdic]
El procés continu de sumergir la fruita en almibre provoca que esta se sature de sucre, lo que evita el creiximent dels microbis que la podrixen,[1]per lo que poden mantindre's varis anys en bon estat sense necessitat de mesures de preservació adicionals. Depenent del tamany i del tipo de fruta, el procés de confitat pot supondre varis dies. «Food, Facts, and Trivia — Candied Fruit» (en inglés). Consultat el 22 de noviembre de 2007.</ref> Poden confitar-se peces sanceres, trossos de fruita o tires de pell.
Les frutes confitades poden, posteriorment, ser glacear o escarchar. Abdós processos consistixen en donar un recobriment de sucre a la fruta. La glasear aporta un recobriment uniforme i pla, mentres que l'escarchar dona un aspecte de «gebre» al solidificarse el sucre sobre la fruita en forma de chicotets cristals.
Atres frutes que solen confitar-se són els dàtils, les cireres marrascas, les pinyes, la taronja, les peres i el gingibre.[2]
També es conserven be les figues, bresquilles, albercocs, caramboles, pomes i frutes cítriques.
Les frutes confitades que s'usen en bollería en general solen vindre tallades en brunoise de 0,75 cm de costat.
Història[editar | editar còdic]
La conservació per mig de l'utilisació del sucre (mel de palma i mel d'abella) ya era coneguda en les antigues cultures de China i Mesopotamia. A sovint era l'únic método de conservació conegut. Els antics romans també preservaven el peix sumergit en mel. No obstant, es considera com a verdaders precursors del confitat modern als àraps, que ya servien cítrics i roses confitades durant els seus convits. En la dominació àrap de parts del sur d'Europa, la fruita confitada va iniciar el seu camí cap a Occident. Els primers documents que resenyen l'us de frutes confitades en Europa es remonten al sigle XVI. En eixa época, les frutes confitades tenien un tractament similar al de les espècies.
El confiter, com la paraula mateixa nos diu, és la persona que en intenció de conservar la fruita, la confitava durant l'época de la recolecció.
En Espanya, era molt popular el diacitrón (que apareix en vàries obres lliteràries del sigle XVI).[3] En Itàlia, es convertixen en l'ingredient clau d'alguns dels més famosos dolços de la seua tradició culinària: entre ells, el Panettone Milanés i la Cassata Siciliana.
Actualment[editar | editar còdic]
El procés de confitar artesanament és molt llarc, per lo que actualment l'elaboració de fruita confitada, mermelades i compotes es realisa industrialment, a pesar que encara queden alguns confiters o pasticers que ne fan artesanament, en uns resultats que en l'indústria no es poden obtindre mai.
Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ «Britannica Online Encyclopedia — Candied Fruit» (en inglés). Archivat des d'el original, el 12 de noviembre de 2015. Consultat el 23 de noviembre de 2007.
- ↑ «Answers.com — candied fruit; candied flowers» (en inglés). Consultat el 3 de enero de 2008.
- ↑ Elena Varela Merino (2009), Els galicisme en l'espanyol dels sigles XVI i XVII, volum 1, Madrit, CSIC, pp. 517-518.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fruita confitada.