Empresa privada

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar


Una empresa privada es referix a una empresa comercial que és propietat d'inversors privats, no governamentals, accionistes o propietaris (generalment en conjunt, pero pot ser propietat d'una sola persona), i està en contrast en les institucions estatals, com a empreses públiques i organismes governamentals. Les empreses privades constituïxen el sector privat de l'economia. Un sistema econòmic que: 1) conté un gran sector privat a on les empreses de gestió privada, són la columna vertebral de l'economia, i 2) el superàvit comercial és controlada pels propietaris, que es coneix com el capitalisme. Açò contrasta en el socialisme, a on l'indústria és de propietat de l'Estat o per tota la comunitat en comú. L'acte de presa d'actius en el sector privat es coneix com a privatisació. L'objectiu de l'empresa privada es diferencia d'atres institucions, la principal diferència és l'empresa privada existix solament per a generar guanys per als propietaris o accionistes. Per a entrar a eixa empresa fa falta ser soci o treballador. Els seus amos poden ser persones jurídiques i també persones físiques. Lo opost és una empresa de capital obert.

A voltes s'usa també este concepte per a fer referència a:

  • El sector privat de l'economia.
  • Els conceptes, en part ideològics en part econòmics i en part jurídics, d'iniciativa privada o lliure iniciativa, de lliure empresa, i d'empresa capitaliste.

Característiques de l'empresa privada[editar]

  • Tenen llibertat d'acció de l'empresari en els métodos productius, encara que somés a certes llimitacions referents a la naturalea del producte, les condicions laborals, el sistema de preus, etc.
  • Els bens i servicis que produïxen estan destinats a un mercat, la reacció del com és un element de risc de la gestió de l'empresa.
  • Les relacions de l'empresa en les demés es rigen en certa forma, més o menys àmplia, per la competència.
  • Es rig pel sistema de pèrdues i guanys i la seua finalitat principal és magnificar els seus beneficis.
  • Poden ser individuals o socials, segons que el seu titular siga un individu, una persona física o persona jurídic colectiva o moral.

Tipos d'empresa privada[editar]

  • Empresa unipersonal: Una propietat única és un negoci propietat d'una sola persona. El propietari pot operar en el seu propi o pot amprar a uns atres. L'amo del negoci té la responsabilitat total personal i illimitada dels deutes contrets per l'empresa. Esta forma sol ser relegada a les menudes empreses.
  • Associació: Una associació és una forma de negoci en la que dos o més persones treballen per a l'objectiu comú de fer guanys. Cada soci té la responsabilitat total personal i illimitada dels deutes contrets per la societat. Existixen tres diferents tipos típics de les classificacions per a les associacions : associacions generals , societats llimitades i societats de responsabilitat llimitada.
  • Corporació: Una societat anònima és una responsabilitat llimitada en fins de lucre o entitat la responsabilitat illimitada que té una personalitat jurídica distinta dels seus membres. Una corporació és propietat de varis accionistes, i és supervisat per un consell d'administració , que contracta a personal directiu de l'empresa. Models de negocis també s'han aplicat al sector estatal en forma d'empreses de propietat estatal . Una corporació pot ser de propietat privada (és dir, en mans d'unes poques persones) o que cotisa en bossa.

La propietat d'accions[editar]

En els països en mercats de comerç públic, se sol entendre per "empresa privada" una empresa les accions de la qual o participacions no cotisen en bossa. A sovint, les empreses privades són propietat dels fundadors de l'empresa i/o els seus familiars i hereus o per un chicotet grup d'inversors. A voltes, els empleats també tenen accions d'empreses privades. La majoria de les chicotetes empreses són de propietat privada, subsidiàries de les empreses que cotisen en bossa,a menys que les accions de l'empresa es negocien directament, estes tenen característiques tant com a d'empreses privades i empreses que cotisen en bossa. Estes empreses solen estar subjectes als mateixos requisits d'informació que les empreses de propietat privada, pero els seus actius, passius i activitats també s'inclouen en els informes de les seues empreses matrius, com ho requerix la normativa contable i de l'indústria de valors en relació en els grups de societats.

Obligacions i restriccions d'Informació[editar]

Les empreses de propietat privada, en general tenen menys complet els requisits d'informació i obligacions de transparència (a través dels informes anuals, etc) que les empreses que cotisen en bossa fan. Per eixemple, en els Estats Units, a diferència d'Europa, les empreses de capital privat generalment no estan obligades a publicar els seus estats financers, és dir, les empreses privades no estan obligades a revelar informacions que puguen ser potencialment valioses als competidors i que puguen evitar l'erosió immediata dels clients i la confiança de les parts interessades en el cas de dificultats financeres. Ademés dels requisits d'informació llimitada i expectatives dels accionistes, les empreses privades gogen d'una major flexibilitat operativa en ser capaç de centrar-se en el creiximent a llarc determini. Ademés, els eixecutius d'empreses privades poden dirigir les seues entitats sense aprovació dels accionistes, #lo que els permet prendre mesures significatives i sense retarts. En Austràlia, part 2I de la Llei de Societats 2001 exigix que les empreses que cotisen en bossa presenten certs documents relatius a la seua assamblea general anual en la Securities and Investments Commission d'Austràlia, mentres que no hi ha cap requisit similar per a les empreses privades. Les empreses de propietat privada, a voltes també tenen restriccions sobre el número d'accionistes que posseïxquen. Per eixemple, EE.UU. *Securities *Exchange *Act of 1934, artícul 12 (g), els llímits d'una empresa privada, en general, són de menys de 2000 accionistes, i la Llei de Societats d'Inversió d'EE.UU. de 1940, exigix el registre de les empreses d'inversió que tinguen més de 100 empleats.

Diferències entre una empresa privada i una empresa pública[editar]

  • Les empreses públiques pertanyen al sector públic (Administració central o local), i les empreses privades pertanyen a individus particulars. Les primeres es consideren públiques sempre i quan el 51% de les accions estiguen en mans del sector públic.
  • A diferència de l'empresa privada, l'empresa pública no busca la maximizació dels seus beneficis, les vendes o quota de mercat, sino que busca l'interés general de la colectivitat a la que pertany.
  • La diferència entre empresa pública i privada no és absoluta. Per un costat, existixen empreses mixtes, la capital social de les quals és en part publique i en part privat. Aixina mateix una empresa privada pot convertir-se en empresa pública si el govern decidix nacionalisar-la. De forma anàloga, una empresa pública pot passar al sector privat despuix d'un procés de privatisació
  • El procés de presa de decisions de l'empresa pública diferix d'aquelles que pertanyen al sector privat sobre que el poder d'iniciativa partix de l'Estat, que ho eixercix establint els seus objectius i controlant la seua activitat.
  • L'empresa privada no produïx els artículs mes necessaris per a un país, sino aquells que deixen un major marge de guanys, mentres que les empreses públiques produïxen en la seua gran majoria els artículs que necessita un país sense importar com siga el seu marge de guany.

Classes d'empresaris[editar]

En les grans empreses, a on existixen accionistes que cotisen en el mercat bossístic, és possible diferenciar dos classes d'empresaris:Plantilla:*cr

  • L'empresari risc: és l'accioniste, el quin arrisca els seus diners comprant accions d'eixa determinada empresa, en l'objecte de percebre beneficis en forma de dividents bossístics (funció directa de les expectatives d'auge que tinga l'empresa).
  • L'empresari decisió: és el president i conjunt d'alts gerents que integren el Consell d'Administració de l'empresa, incloent el seu gerent general, sobre el que recaurà tota la càrrega de fer eixecutar la política empresarial adoptada per dit Consell d'Administració, que és el que rendirà contes, de la seua gestió, a l'empresari risc, el que decidirà si contínua depositant o no la seua confiança en el mateix, segons els resultats econòmics obtenguts i objectius alcançats i que, poden, ser al mateix temps, accionistes de l'empresa. El mamprendre una determinada opció empresarial sense saber, prèviament, si va a eixir be o mal, genera, llògicament, una incertitut empresarial, no obstant, quan es mamprén esta determinada opció, sabent, prèviament, la provabilitat matemàtica que existix de que ixca ben o mal, assumix un risc. Són, per tant, conceptes bàsics a tindre en conte per l'alta direcció de l'empresa, pero mai deuen ser confosos o barrejats.

L'empresa privada en un país en desenroll[editar]

L'empresa privada és sense cap dubte un pilar fonamental en l'economia dels països en via de desenroll, estes organisacions incidixen en el model econòmic que adopten els Estats, no obstant estos països paguen el preu de perdre el control i la possessió d'empreses claus (servicis públics, energètiques) que en mans d'agents privats terminen afectant a la població general de dit país. Les empreses aporten als Governs ingressos per mig del pago d'imposts (els quals ajuden en els ingressos d'un país, a gran escala), estos imposts es calculen sobre la base del benefici que obté qualsevol empresa per produir i comercialisar els seus productes, en el cas d'empreses del sector extractiu que exploten recursos naturals del país, es deu adicionar el pago de regalies, en els recursos que s'obtenen d'estes contribucions es conseguixen desenrollar activitats que impacten positivament a la població i millorar l'infraestructura de dit país per a atraure de manera més eficaç l'inversió estrangera.

En la finalitat de garantisar el manteniment de l'Estat, els països en vies de desenroll han adoptat models econòmics proteccionistes, en el cas de Colòmbia, per eixemple, les indústries varen florir a la par que els amos d'estes eren part de l'estat i llegislaven per a obtindre beneficis que els permeteren fer viables econòmicament els seus negocis, esta relació dels empresaris en l'Estat porte a que es crearen entitats com el SENA i ICBF per mig de les quals les empreses pretenien ser més competitives a l'hora que recolzaven la missió social del govern, eixemple d'esta ajuda és la creació de les caixes de compensació.

Vore també[editar]

Enlaces externos[editar]