Efecte hivernàcul

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

Se denomina efecte hivernàcul al fenomen pel qual determinats gasos, que són components de l'atmòsfera planetària retenen part de l'energia que la superfície planetària emet per haver segut calfada per la radiació estelar. Afecta a tots els cossos planetaris rocosos dotats d'atmòsfera. Este fenomen evita que l'energia rebuda constantment torne immediatament a l'espai, produint a escala planetaria un efecte similar a l'observat en un hivernàcul.

En el sistema solar, els planetes que presenten efecte hivernàcul són Venus, la Terra i Mart.

D'acort en la majoria de la comunitat científica, l'efecte hivernàcul s'està veent accentuat en la Terra per l'emissió de certs gasos, com el diòxit de carbono i el metà, degut a l'activitat humana.

Balanç energètic de la Terra[editar]

Artícul principal → Equilibri tèrmic de la Terra.
Balanç anual d'energia de la Terra desenrollat per Trenberth, Fasullo i Kiehl de la NCAR en 2008. Està basat en senyes d'entre març del 2000 a maig del 2004 i és una actualisació del seu treball publicat en 1997. La superfície de la Terra rep del Sol 161 w/m2 i de l'Efecte Hivernàcul de l'Atmòsfera 333w/m², en total 494 w/m2,com la superfície de la Terra emet un total de 493 w/m2 (17+80+396), supon una absorció neta de calor de 0,9 w/m2, que actualment està provocant el calfament de la Terra.

En l'atmòsfera, el manteniment de l'equilibri entre la recepció de la radiació solar i l'emissió de radiació infrarroja torna a l'espai la mateixa energia que rep del Sol. Esta acció d'equilibri es diu balanç energètic de la Terra i permet mantindre la temperatura en un estret marge que possibilita la vida ([1])

En un periodo suficientment llarc el sistema climàtic deu estar en equilibri, la radiació solar entrant en l'atmòsfera està compensada per la radiació ixent. Perque si la radiació entrant fora major que la radiació ixent se produiria un calfament i lo contrari produiria un refredament.[2] Per tant, en equilibri, la cantitat de radiació solar entrant en l'atmòsfera deu ser igual a la radiació solar reflectida ixent més la radiació infrarroja tèrmica ixent. Tota alteració d'este balanç de radiació, ya siga per causes naturals o originat per l'home (antropògen), és un forçament radiatiu i supon un canvi de clima i del temps associat.[3]

Els decorriments d'energia entrant i ixent interaccionen en el sistema climàtic ocasionant molts fenòmens tant en l'atmòsfera, com en l'oceà o la terra. Aixina la radiació entrant solar se pot escampar en l'atmòsfera o ser reflectida pels núvols. La superfície terrestre pot reflectir o absorbir l'energia solar que li aplega. L'energia solar d'ona curta es transforma en la Terra en calor. Eixa energia no s'esbargix, se troba com a calor sensible o calor latent, se pot almagasenar durant algun temps, transportar-se en algunes formes, donant lloc a una gran varietat d'orages i a fenòmens turbulents en l'atmòsfera o en l'oceà. Finalment torna a ser emés a l'atmòsfera com a energia radiant d'ona llarga.[2] Un procés important del balanç de calor és l'efecte albedo, pel que alguns objectes reflectixen més energia solar que atres. Els objectes de colors clars, com els núvols o les superfícies nevades, reflectixen més energia, mentres que els objectes foscs absorbixen més energia solar que la que reflectixen. Atre eixemple d'estos processos es l'energia solar que actua en els oceans, la major part es consumix en l'evaporació de l'aigua de mar, despuix esta energia és lliberada en l'atmòsfera quan el vapor d'aigua es condensa en pluja.[4]

La Terra, com tot cos calent o superior al zero absolut que és lo mateix, emet radiació tèrmica, pero al ser la seua temperatura molt menor que la solar, emet radiació infrarroja per ser un cos negre. La radiació emesa depén de la temperatura del cos. En l'estudi del NCAR han conclós una oscilació anual mija entre 15,9°C en juliol i 12,2°C en giner compensant els dos hemisferis, que es troben en estacions distintes i la part terrestre on és de dia en la que és de nit. Esta oscilació de temperatura supon una radiació mija anual emesa per la Terra de 396 W/m2.[5]

L'energia infrarroja emesa per la Terra és atrapada majoritariament en l'atmòsfera i reenviada de nou a la Terra. Este fenomen es diu Efecte Hivernàcul i garantisa les temperatures templades del planeta.[6] Segons l'estudi anterior de la NCAR, l'Efecte Hivernàcul de l'atmòsfera fa retornar novament a la Terra 333 W/m2.[7]

Globalment la superfície de la Terra absorbix energia solar per valor de 161 W/m2 i de l'Efecte Hivernàcul de l'Atmòsfera rep 333 W/m2, lo que suma 494 W/m2, com la superficie de la Terra emet (o dit d'atra manera, pert) un total de 493 W/m2 (que es desglossen en 17 W/m2 de calor sensible, 80 W/m2 de calor latent de l'evaporació de l'aigua i 396 W/m2 d'energia infrarroja), supon una absorció neta de calor de 0,9 W/m2, que actualment està provocant el calfament de la Terra.[8]

Efecte Hivernàcul de varis gasos de l'atmòsfera[editar]

És el procés pel qual, certs gasos de l'atmòsfera retenen gran part de la radiació infrarroja emesa per la Terra i la reemeten de nou a la superfície terrestre calfant la mateixa. Estos gasos han estat presents en l'atmòsfera en cantitats molt reduïdes durant la major part de l'història de la Terra.[9]

Encara que l'atmòsfera seca està composta pràcticament per nitrogen (78,1%), oxigen (20,9%) i argó (0,93%), són gasos molt minoritaris en la seua composició com el diòxit de carbono (0,035%: 350 ppm), l'ozon i atres els que desenrollen esta activitat radiativa. Damunt, l'atmòsfera conté vapor d'aigua (1%: 10.000 ppm) que també és un gas radiativament actiu, sent en diferència el gas natural hivernàcul més important. El diòxit de carbono ocupa el segon lloc en importància.

La denominada corba Keeling mostra el continu creiximent de CO2 en l'atmòsfera des de 1958. Arreplega les medicions de Keeling en l'observatori del volcà Mauna Loa. Estes medicions foren la primera evidència significativa del ràpit aument de CO2 en l'atmòsfera i va atraure l'atenció mundial sobre l'impacte de les emissions dels gasos hivernàculs.[10]

L'efecte hivernàcul és essencial per a la vida del planeta: sense CO2 ni vapor d'aigua (sense l'efecte hivernàcul) la temperatura mija de la Terra seria uns 33°C menys, de l'orde de 18°C baix zero, lo que faria inviable la vida.[11]

Actualment el CO2 present en l'atmòsfera està creixent de manera no natural per les activitats humanes, principalment per la combustió de carbó, petròleu i gas natural que està lliberant el carbono almagasenat en estos combustibles fòssils i la deforestació de la selva pluvial que llibera el carbono almagasenat en els arbres. Per tant és precís diferenciar entre l'efecte hivernàcul natural i l'originat per les activitats dels hòmens (o antropogènic).[9]

La població s'ha multiplicat i la tecnologia ha alcançat una enorme i sofisticada producció, d'esta forma s'està pressionant moltes parts del mig ambient sent l'Atmòsfera la zona més vulnerable de totes per la seua primea. Donat el reduït gruix atmosfèric, l'alteració d'alguns components moleculars bàsics que també es troben en chicoteta proporció supon un canvi significatiu. En concret, la variació de la concentració de CO2, el més important dels gasos hivernàculs de l'atmòsfera. Ya s'ha explicat el paper bàsic que estos gasos tenen com a reguladors de la temperatura del Planeta.[12]

Els gasos hivernàculs romanen actius en l'atmòsfera molt de temps, per això se'ls denomina de llarga permanència. Això significa que els gasos que s'emeten hui romandran durant moltes generacions produint l'efecte hivernàcul. Aixina del CO2 emés a l'atmòsfera: sobre el 50% tardarà 30 anys en desapareixer, un 30% continuarà varis sigles i el 20% restant durarà varis millers d'anys.[13]

La concentració de CO2 atmosfèric s'ha incrementat des de l'época preindustrial (any 1.750) des d'un valor de 280 ppm a 379 ppm en 2005. S'estima que 2/3 de les emissions procedien de la cremada de combustibles fòssils (petròleu, gas i carbó) mentres que 1/3 procedix del canvi en l'utilisació del terra (Inclosa la deforestació). Del total emés a soles el 45% contínua en l'atmòsfera, sobre el 30% és absorbit pels oceans i el restant 25% passa a la biosfera terrestre. Per tant no a soles l'atmòsfera està aumentant la seua concentració de CO2, també està ocorrent en els oceans i en la biosfera.[13]

Gasos d'efecte hivernàcul[editar]

Artícul principal → Gas d'efecte hivernàcul.
Increments en l'atmòsfera dels cinc gasos responsables del 97% de l'efecte hivernàcul antropogènic entre 1976-2003.
Forçament radiatiu entre 1750 i 2005 segons estimacions de l'IPCC.

Els denominats gasos d'efecte hivernàcul o gasos hivernàculs, responsables de l'efecte descrit, són:

A pesar de que tots ells (excepte els CFC) són naturals, en quant a que ya existien en l'atmòsfera abans de l'aparició de l'home, des de la Revolució industrial i degut principalment a l'us intensiu dels combustibles fòssils en les activitats industrials i el transport, s'han produït sensibles increments en les cantitats d'òxit de nitrogen i diòxit de carbono emeses a l'atmòsfera, en l'agravant de que atres activitats humanes, com la deforestació, han llimitat la capacitat regenerativa de l'atmòsfera per a eliminar el diòxit de carbono, principal responsable de l'efecte hivernàcul.

Gasos d'Efecte Hivernàcul afectats per activitats humanes
Descripció CO2 CH4 N2O CFC-11 HFC-23 CF4
Concentració pre industrial 280 ppm 700 ppb 270 ppb 0 0 40 ppt
Concentració en 1998 365 ppm 1.745 ppb 314 ppb 268 ppt 14 ppt 80 ppt
Permanència en l'atmòsfera de 5 a 200 anys 12 anys 114 anys 45 anys 260 anys <50.000 anys
Font: ICCP, Clima 2001, La base científica, Resumen técnico del Informe del Grupo de Trabajo I, p. 38[14]

Emissions antropogèniques de Gasos d'Efecte Hivernàcul (GEH) de llarga permanència[editar]

Les activitats humanes generen emissions de quatre GEH de llarga permanència: CO2, metà (CH4), òxit nitrós (N2O) i halocarbonos (gasos que contenen flúor, clor o brom).

Cada GEH té una influència tèrmica (forçament radiatiu) distinta sobre el sistema climàtic mundial per les seues diferents propietats radiatives i temps de permanència en l'atmòsfera. Dites influències s'homogeneisen en una mètrica comú prenent com a base el forçament radiatiu per CO2 (emissions de CO2-equivalent). Homogeneisats tots els valors, el CO2 és en molta diferència el gas hivernàcul antropògen de llarga permanència més important, representant en 2004 el 77% de les emissions totals de GEH antropògens. Pero el problema no és a soles la magnitut sino també les taxes de creiximent. Entre 1970 i 2004, les emissions anuals de CO2 aumentaren un 80%. Ademés en els últims anys l'increment anual s'ha disparat: recentment, entre 1995-2004, la taxa de creiximent de les emissions de CO2-eq fon de (0,92 GtCO2-eq anuals), més del doble que en el lapsus de temps anterior: 1970-1994 (0,43 GtCO2-eq anuals).[15]

Ya s'ha senyalat que la concentració de CO2 en l'atmòsfera ha passat d'un valor de 280 ppm en l'época preindustrial a 379 ppm en 2005. El CH4 en l'atmòsfera ha canviat dels 715 ppmm en 1750 (época preindustrial) fins 1732 ppmm en 1990, alcançant en 2005 les 1774 ppmm. La concentració mundial de N2O en l'atmòsfera passà de 270 ppmm en 1750 a 319 ppmm en 2005. Els halocarbonos pràcticament no existien en l'época preindustrial i les concentracions actuals se deuen a l'activitat humana.[16]

Segons l'Informe Stern que estudià l'impacte del canvi climàtic i el calfament global en l'economia mundial, encarregat pel govern britànic i publicat en 2006, la distribució total mundial de les emissions de GEH per sectors és: un 24% degut a la generació d'electricitat, un 14% a l'industria, un 14% al transport, un 8% als edificis i un 5% més a activitats relacionades en l'energia. Tot això supon unes 2/3 parts del total i correspon a les emissions motivades per l'us de l'energia. Aproximadament el 1/3 restant es distribuix de la següent forma: un 18% per l'us del terra (inclou la deforestació), un 14% per l'agricultura i un 3% pels residus.[17]

Entre 1970 i 2004, les millores tecnològiques han frenat les emissions de CO2 per unitat d'energia subministrada. No obstant, el creiximent mundial dels ingressos (77%) i el creiximent mundial de la població (69%), han originat noves formes de consum i un increment de consumidors d'energia. Esta és la causa de l'aument de les emissions de CO2 en el sector de l'energia.[15]

També l'Informe Stern senyala que des de l'any 1.850, els Estats Units i Europa han generat el 70% de les emissions totals de CO2.[17]

Emissions de CO2 en el món procedents de combustibles fòssils (1990-2007)
Descripció 1990 1995 2000 2005 2007  % Canvi 90-07
CO2 en millons de tonellades 20.980 21.810 23.497 27.147 28.962 38,0%
Població mundial en millons 5.259 5.675 6.072 6.382 6.535 25,7%
CO2 per càpita en tonellades 3,99 3,84 3,87 4,20 4,38 9,8%
Font: Agència Internacional de l'Energia[18]

Història del coneiximent científic de l'Efecte Hivernàcul[editar]

John Tyndall va descobrir que el CO2, el metà i el vapor d'aigua bloquegen la radiació infrarroja(1859).
Arrhenius va calcular que duplicar el CO2 de l'atmòsfera faria pujar la temperatura 5-6 °C (1896).

Fon al voltant de 1975-1980 quan els científics escomençaren a tindre prou evidències de l'efecte que els GEH estaven provocant en el clima. Disponien de ferramentes, coneiximents i tècniques suficients per a iniciar l'estudi en fondaria del complex sistema climàtic: satèlits per a observar la Terra, rets mundials de presa de temperatures, vents, precipitacions i corrents, aixina com ordenadors de gran potència per a desenrollar models climàtics. Llavors, els científics entreveren un possible canvi climàtic de dramàtiques conseqüències. L'opinió pública començà a conéixer el problema alertada pels grups ecologistes, els governs es plantejaren el problema i iniciaren acorts internacionals espentats pels resultats cada volta més inquetants que els científics anaven desenrollant.[19]

En 1824 Joseph Fourier va considerar que la Terra es mantenia templada perque l'atmòsfera reté la calor com si estiguera baix un cristal. Ell fon el primer en utilisar l'analogia de l'hivernàcul. En 1859 John Tyndall va descobrir que el CO2, el metà i el vapor d'aigua bloquegen la radiació infrarroja.

Per la seua part, Svante August Arrhenius, va publicar en 1903 Lehrbuch der Kosmischen Physik (Tratat de física del cosmos),[20] el qual tractava per primera volta de la possibilitat de que la cremada de combustibles fòssils incrementara la temperatura mija de la Terra. Entre atres coses calculava que es necessitarien 3000 anys de combustió de combustibles per a que s'alterara el clima del planeta, tot baix la suposició de que els oceans captarien tot el CO2 (actualment se sap que els oceans han absorbit un 48% del CO2 antropogènic des de 1800).[21] Arrhenius va estimar l'increment de la temperatura del planeta quan la concentració de diòxit de carbono de l'atmòsfera és el doble, eventualment calculant este valor en 1,6 Centígrats sense vapor d'aigua en l'atmòsfera i 2,1°C en vapor present. Estos resultats estan dins dels paràmetros generalment acceptats en l'actualitat.[22] Arrhenius otorgava una valoració positiva ad est increment de temperatura perque imaginava que aumentaria la superfície cultivable i que els països més septentrionals serien més productius. En les décades següents, les teories d'Arrhenius foren poc valorades puix es pensava que el CO2 no influia en la temperatura del planeta i l'efecte hivernàcul s'atribuia exclusivament al vapor d'aigua. No obstant, i 35 anys despuix de que ARRHENIUS publicara la seua teoria, Guy S. Callendar, ingenier britànic especialiste en vapor, va publicar començant en 1938, varis ensajos en els que corregia algunes estimacions realisades per Arrhenius, [23] com la capacitat dels oceans per a absorbir CO2. A partir d'un increment observable d'aproximadament mig Grau Fahrenheit (uns 0,275°C) entre 1880 i 1934, Callendar va estimar que l'increment promig en la temperatura era 0,005°C per any en eixa época (actualment s'estima que en la segona mitat del sigle XX s'ha produït un increment de 0,013°C a l'any Plantilla:Cita Harvard). Callendar argumentava també que l'activitat humana havia incrementat el diòxit de carbono en l'atmòsfera aproximadament un 10% des de l'inici del sigle. Açò va reviure la sugerència d'Arrhenius i és conegut com a “Efecte Callendar”.[24]

Entre atres, Roger Revelle -director del Scripps Institution of Oceanography, en California- pensava que la sugerència de Callendar era implausible: qualsevol "excés" de CO2 atmosfèric seria -en la seua opinió- absorbit per processos naturals. Açò donà orige al començament d'un debat científic. Eventualment, Charles D. Keeling, treballant baix la direcció de Revelle i en el marc de l'Any Geofísic Internacional, va realisar una serie de mesures -entre 1957 i 1959- en llocs remots i vent amunt de llocs poblats (Keeling usava senyes d'una estació en Mauna Loa i atra en l'Antàrtida) durant els díhuit mesos de l'any geofísic.

Els resultats foren clars i negatius per a la posició de Revelle, mostrant sense dubtes que no sols havia hagut un increment del diòxit de carbono atmosfèric en relació al sigle XIX, sino que ademés inclús havia hagut un increment durant el temps de les medicions mateixes.[25]

Un poc abans, l'Organisació Meteorològica Mundial ya havia iniciat diversos plans de seguiment, els quals tenien com a objectiu entre atrescoses, el de calcular els nivells de CO2 en la troposfera. Eixes observacions foren facilitades pel desenroll -en els anys quaranta- de l'espectrofotometria d'infrarrojos, la qual ha permés conéixer que el CO2 absorbix la llum de manera distinta al vapor d'aigua, incrementant notablement l'efecte hivernàcul. Tot açò fon resumit per Gilbert Plass en l'any 1955.

Keeling va continuar per atres quaranta anys le seues observacions; que demostraren contínua i repetidament la correcció de la seua observació inicial. Keeling va establir que, sense importar on es pregueren les mesures -ya siga ciutats o camps, valls o monts- la mesura promig del CO2 atmosfèric és la mateixa, en lleus variacions de temporada (el promig és més alt en l'hivern de l'hemisferi nort) i que l'increment promig és 1,5 parts per milló per any. Estos resultats permaneixen sense questionar per la comunitat científica fins al present.[26]

El primer model estadístic d'evolució del clima fon desenrollat en 1972 per Klauss Hasselmannn de l'Institut Max Planck.

Calfament global i canvi climàtic produït pels GEH (Gasos d'Efecte Hivernàcul)[editar]

Artícul principal → Calfament global.

El canvi climàtic està canviant el planeta i els humans contribuïm diariament a incrementar-ho. En els 100 anys últims la temperatura mija global del planeta ha aumentat 0,7°C, sent des de 1975 l'increment de temperatura per década d'uns 0,15°C. En lo que resta de sigle, segons l'IPCC, la temperatura mija mundial aumentarà en 2-3°C . Est aument de temperatura supondrà per al planeta el major canvi climàtic en els últims 10.000 anys i serà difícil per a les persones i els ecosistemes adaptar-se a este canvi brusc.[27]

En els 400.000 anys anteriors, segons coneixem pels registres de gel, els canvis de temperatura es produïren principalment per canvis de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol. En el temps actual, els canvis de temperatura són deguts als canvis en la concentració de diòxit de carbono de l'atmòsfera. En els últims 100 anys, les seues concentracions atmosfèriques han aumentat en un 30% degut a la combustió antropogènica dels combustibles fòssils. L'aument constant del CO2 atmosfèric ha segut responsable de la major part del calfament. Este calfament no pot ser explicat per causes naturals: les medicions dels satèlits no mostren variacions d'entitat en l'energia procedent del Sol en els últims 30 anys; les tres grans erupcions volcàniques produïdes en 1963, 1982 i 1991 han generat aerosols que reflectien l'energia solar, fet que va produir curtes époques de refredament.[27]

En la Terra a partir de l'any 1950 es dispararen les emissions degudes a la combustió de combustibles fòssils, tant les de petròleu com les de carbó i gas natural.
El calfament atmosfèric actual és inevitable, sent produït per les emissions de gasos hivernàculs pasades i actuals. 150 anys d'industrialisació i d'emissions han modificat el clima i continuarà repercutint en el mateix encara durant varis centenars d'anys, inclús en l'hipòtesis de que es reduïren les emissions de gasos d'efecte hivernàcul i s'estabilisara la seua concentració en l'atmòsfera.[28] L'IPCC en el seu informe de 2007 manifesta:
«Hi ha un elevat nivell de coincidència i abundant evidència respecte a que en les polítiques actuals de mitigació dels efectes del canvi climàtic i en les pràctiques de desenroll sostenible que estes comporten, les emissions mundials de GEH continuaran aumentant en els pròxims decenis»
.[29] Una de les estimacions de futur de l'Agència Internacional de l'Energia en un informe de 2.009 passa de 4 t d'emisió de CO2 per persona en 1990, a 4,5 t en 2.020 i a 4,9 t en 2.030. Açò significaria que el CO2 emés i acumulat des de 1890, passaria de 778 Gt en 1990, a 1.608 Gt en 2.020 i a 1.984 Gt en 2.030.[30]

Les conseqüències del canvi climàtic provocat per les emissions de GEH s'estudien en models de proyeccions realisats per varis instituts meteorològics. Algunes de les conseqüències recopilades per l'IPCC són les següents:[31]

  • En els pròxims vint anys les proyeccions senyalen un calfament de 0,2°C per deceni.
  • Les proyeccions mostren la contracció de la superfície de gels i de neu. En algunes proyeccions els gels de la regió àrtica pràcticament desapareixeran a finals de sigle. Esta contracció del gèl produirà un aument del nivell de la mar de fins a 4–6 m.
  • Haurà impactes en els ecosistemes de tundra, boscs boreals i regions montanyoses per la seua sensibilitat a l'increment de temperatura; en els ecosistemes de tipo Mediterràneu per la disminució de pluges; en els boscs pluvials tropicals on es reduïxca la precipitació; en els ecosistemes costers com manglars i marenys per diversos factors.
  • Disminuiran els recursos hídrics de regions seques de latituts miges i en els tròpics secs degut a les menors precipitacions de pluja i la disminució de l'evapotranspiració, i també en àrees eixides per la neu i el desgel.
  • Es vorà afectada l'agricultura en latituts miges, degut a la disminució d'aigua.
  • L'emissió de carbono antropògen des de 1750 està acidificant l'oceà i el seu pH ha minvat 0,1. Les proyeccions estimen una reducció del pH de l'oceà d'entre 0,14 i 0,35 en este sigle. Esta acidificació progressiva dels oceans tindrà efectes negatius sobre els organismes marins que produïxen closca.

L'IPCC, entitat fundada per a evaluar els riscs dels canvis climàtics induïts pels sers humans, atribuix la major part del calfament recent a les activitats humanes. L'NAC (National Academy of Sciences: Acadèmia Nacional de Ciències) d'Estats Units també va recolzar eixa teoria. El físic atmosfèric Richard Lindzen i atres escèptics s'oponen a aspectes parcials de la teoria.

Per a John Theodore Houghton, fundador del Centre Hadley i copresident del grup d'evaluació científica de l'IPCC en els seus primers tres informes, està admés que es produirà un dany generalisat per l'aument del nivell de la mar i ones de calor, per inundacions i sequies més freqüents i intenses. El canvi climàtic antropogènic afectarà sériament a les pròximes generacions i als ecosistemes mundials. La seua incidència podria llimitar-se significativament si es mamprenguera una acció conjunta mundial de reducció d'emissions . Seria aconsellable mantindre l'increment de la temperatura global a soles en 2°C per damunt de la temperatura de l'época preindustrial, per ad això la concentració de CO2 no deuria superar les 450 ppm (hui sobre 390 ppm). Açò implica que en 2050 les emissions mundials de CO2 deuen reduir-se al 50% del nivell de 1990 (actualment estan 15% per damunt d'eixe nivell). En les dos pròximes décades també deuria interrompre's la deforestació tropical, responsable del 20% de les emissions de gasos de tipo hivernàcul.[32]

Per a Nicholas Stern, excap del Servici Econòmic del Govern del Regne Unit i execonomiste cap del Banc Mundial, per a no superar 450 ppm de concentració atmosfèrica de CO2, es requerirà una reducció de les emissions mundials anuals d'unes 50 gigatonellades de CO2 equivalent en l'actualitat a 35 gigatonellades en 2030 i a 20 gigatonellades en 2050. Per a comprendre el nivell de l'esforç que es requerix, en l'actualitat, les emissions anuals per habitant són: 12 tonellades en l'Unió Europea, 23 tonellades en els Estats Units, 6 tonellades en China i 1,7 tonellades en l'India. En el 2050 la població mundial s'estima que serà de 9.000 millons, i les emissions anuals per habitant es deurien reduir a dos tonellades de CO2 equivalent de mija, per a que el total anual mundial siga de 20 gigatonellades. Encara que l'industrialisació dels països desenrollats des del sigle XIX és la causant dels nivells actuals de GEH, són els països en desenroll els més vulnerables a les conseqüències del canvi climàtic. Els països rics deuen recolzar financerament als països en desenroll per a que eixecuten plans de creiximent econòmic en poc carbono i frenar la deforestació en el seus països. Segons els últims cálculs, el món en desenroll, per a ajustar-se al canvi climàtic necessita dels països rics anualment 100.000 millons de dólars per a l'adaptació i atres 100.000 millons per a la mitigació d'ací al 2020.[33]

Fatih Birol, economiste cap de l'Agència Internacional d'Energia, senyala l'importància dels països emergents, puix en les polítiques actuals, les estimacions de l'Agència Internacional d'Energia proyecten un creiximent anual de la demanda d'energia primaria global de l'1,6% mundial fins a 2030, de 11.730 millons de tonellades equivalents de petròleu (Mtep) a 17.010 Mtep (un increment del 45% en a soles 20 anys). China i Índia requeriran la mitat d'este increment, i els països no membres de l'OCDE en conjunt supondran el 87% de l'increment del CO2, passant la seua demanda total d'energia mundial del 51% en l'actualitat a supondre el 62% del total en 2030. També per ad ell, és imprescindible una important transformació del sector energètic. Fins ara la llarga vida útil de gran part de les seues infraestructures causa una lenta sustitució dels seus equips, fet que motiva que l'us de tecnologies eficients es demore. Els sectors públic i privat deuen acceptar la necessitat d'inversions adicionals i el retir temprà d'instalacions inadequades, per a accelerar el procés i reduir les emissions, especialment en centrals d'energia i en equips. Els governs deuen dirigir esta transformació i orientar el consum per mig de mesures clares de tarificació, inclosa la tarificació per emissions de carbono. L'energia renovable desempenyarà un paper important. Es calcula que la generació global d'electricitat basada en energies renovables es duplicarà entre 2006 i 2030.[34]

Es deu tindre en conte que existix una cantitat important de vapor d'aigua (humitat i núvols) en l'atmòsfera terrestre, i que el vapor d'aigua és un gas d'efecte hivernàcul. Si l'adició de CO2 a l'atmòsfera aumenta lleument la temperatura, s'espera que més vapor d'aigua s'evapore des de la superfície dels oceans. El vapor d'aigua aixina lliberat a l'atmòsfera aumenta a la vegada l'efecte hivernàcul (el vapor d'aigua és un gas d'hivernàcul més eficient que el CO2).cita requerida Ad este procés se li coneix com a la retroalimentació del vapor d'aigua (water vapor feedback en anglés). És esta retroalimentació la causant de la major part del calfament que els models de l'atmòsfera prediuen que ocorrerà durant les pròximes décades. La cantitat de vapor d'aigua, aixina com la seua distribució vertical, són claus en el càlcul d'esta retroalimentació.

Concentració del CO2 atmosfèric medit en l'observatori de Mauna Loa: Corba de Keeling.

El paper dels núvols és també crític. Els núvols tenen efectes contradictoris en el clima; qualsevol persona coneix que la temperatura cau quan passa un núvol en un dia solejat d'estiu, que d'atra manera seria més calorós. És a dir: els núvols refreden la superfície reflectint la llum del Sol de nou a l'espai. Pero també se sap que les nits clares d'hivern tendixen a ser més fredes que les nits en el cel cobert. Açò es deu a que els núvols també tornen un poc de calor a la superfície de la Terra. Si el CO2 canvia la cantitat i distribució dels núvols podria tindre efectes complexos i variats en el clima, ya que una major evaporació dels oceans contribuiria també a la formació d'una major cantitat de núvols.

Els increments de CO2 mesurats des de 1958 en Mauna Loa mostren una concentració que s'incrementa a una taxa propenca de 1,5 ppm per any. De fet, resulta evident que l'increment és més ràpit de lo que seria un increment llineal. El 21 de març del 2004 s'informà de que la concentració va alcançar 376 ppm (parts per milló). Els registres del Pol Sur mostren un creiximent similar al ser el CO2 un gas que es barreja de manera homogénea en l'atmòsfera.

Cooperació internacional sobre les emissions de GEH antropogèniques[editar]

Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic[editar]

Artícul principal → Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic.

El Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic, conegut també per Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic o més resumidament per les sigles IPCC (Intergovernamental Panel on Climate Change), fon establit en l'any 1988 per l'Organisació Meteorològica Mundial (WMO, World Metereological Organization) i el Programa Ambiental de les Nacions Unides (UNEP, United Nations Environment Programme). L'objectiu és assessorar als governs sobre els problemes climàtics i recopilar les investigacions científiques conegudes en uns informes periòdics d'evaluació.[35] Estos informes d'evaluació consten de prou volums, i proporcionen tot tipo d'informació científica, tècnica i socio-econòmica sobre el canvi climàtic, les seues causes, els seus possibles efectes, i les mides de resposta corresponents.

El Primer informe d'evaluació de l'IPCC es va publicar en 1990, i va confirmar els elements científics que indicaven preocupació pel canvi climàtic. A partir d'allò, l'Assamblea General de les Nacions Unides va decidir preparar la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic. Posteriorment l'IPCC ha produït atres tres informes d'evaluació en 1.995, 2.001 i 2.007.

El Tercer informe d'evaluació de 2001 expressava una major comprensió de les causes i conseqüències del calfament mundial. Presentava per a finals del sigle XXI un calfament mundial d'entre 1,4 i 5,8°C que influiria en les pautes meteorològiques, els recursos hídrics, el cicle de les estacions, els ecosistemes, aixina com episodis climàtics extrems.[14]

El quart, en el nom de Canvi climàtic 2.007, arreplega els últims coneiximents d'una ampla comunitat científica sent realisat per més de 500 autors principals´, 2.000 revisors experts i examinat per delegats de més de 100 països. S'inclouen algunes de les principals conclusions d'est informe:

1.-El calfament del sistema climàtic és inequívoc, com evidencien els auments observats del promig mundial de la temperatura de l'aire i de l'oceà, el desgel generalisat de neus i gels, i l'aument del promig mundial del nivell de la mar.
2.-Observacions efectuades en tots els continents i en la majoria dels oceans evidencien que numerosos sistemes naturals estan sent afectats per canvis del clima regional, particularment per un aument de la temperatura.
3.-Les emissions mundials de GEH per efecte d'activitats humanes han aumentat, des de l'era preindustrial, en un 70% entre 1970 i 2004.
4.-Les concentracions atmosfèriques mundials de CO2, metà (CH4) i òxit nitrós (N2O) han aumentat notablement per efecte de les activitats humanes des de 1750, i són actualment molt superiors als valors preindustrials, determinats a partir de núcleus de gèl que comprenen molts milenaris.
5.-Hi ha un alt nivell de coincidència i abundant evidència respecte a que en les polítiques actuals de mitigació dels efectes del canvi climàtic i en les pràctiques de desenroll sostenible que estes comporten, les emissions mundiales de GEH seguiran aumentant en els pròxims decenis.
IPCC: Canvi climàtic 2007 - Informe de síntesis

Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic[editar]

Artícul principal → Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic.


El tractat internacional Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic es va firmar en 1992 i els països firmants devien començar a considerar cóm reduir les emissions de GEH i el calfament atmosfèric.[35] Els països firmants acordaren el següent objectiu:

L'objectiu últim de la present Convenció [...] és lograr [...] l'estabilisació de les concentracions de gasos d'efecte hivernàcul en l'atmòsfera a un nivell que impedixca interferències antropògenes perilloses en el sistema climàtic. Eixe nivell deuria conseguir-se en un plaç suficient per a permetre que els ecosistemes s'adapten naturalment al canvio climàtic, assegurar que la producció d'aliments no es veja amenaçada i permetre que el desenroll econòmic continue de manera sostenible.
Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic: Artícul 2[36]

En la Convenció es va solicitar als països l'establiment d'inventaris precisos i periòdicament actualisats de les emissions de gasos d'efecte hivernàcul. La Convenció reconeixia que lo elaborat sols era un document marc, és a dir, un text que devia perfeccionar-se i desenrollar-se en el futur orientant eficaçment els esforços front al calfament atmosfèric. En este sentit la primera adició al tractat fon el Protocol de Kyoto que es va aprovar en 1997.[35]

Protocol de Kioto[editar]

Artícul principal → Protocol de Kioto sobre el canvi climàtic.


Majors emissors de CO2 procedent de combustibles fòssils
País CO2 en millons de tonellades % de canvi 90-07 CO2 per càpita en 2007
1990 2007
Països compromesos en Kioto (AnexoI)
Federació de Rússia 2.180 1.587 -27,2 11,2
Japó 1.065 1.236 +16,1 9,7
Alemanya 950 798 -16,0 9,7
Canadà 432 573 +32,5 17,4
Regne Unit 553 523 -5,4 8,6
França 352 369 +4,9 5,8
Itàlia 398 438 +10,0 7,4
Austràlia 260 396 +52,5 18,8
Ucrània 688 314 -54,5 6,8
Espanya 206 345 +67,5 7,7
Polònia 344 305 -11,4 8,0
Països sense compromís en Kioto
China 2.244 6.071 +170,6 4,6
Estats Units 4.863 5.769 +18,6 19,1
Índia 589 1.324 +124,7 1,2
Corea del Sur 229 489 +113,1 10,1
Iran 175 466 +165,8 6,6
Mèxic 293 438 +49,5 4,1
Indonèsia 140 377 169,0 1,7
Arabia Saudita 161 358 +121,7 14,8
Brasil 193 347 +79,8 1,8
Suràfrica 255 346 +35,8 7,3
Font: Agència Internacional de l'Energia[18]

El Protocol de Kyoto de 1997 fon una extensió de la Convenció. Els països industrialisats es comprometeren a reduir les seues emissions de gasos d'efecte hivernàcul. L'objectiu és un retall conjunt de les emissions de gasos d'efecte hivernàcul de per lo menys el 5% respecte als nivells de 1990 en el moment del compromís de 2008-2012. Les negociacions foren ardues i en 1997 es va terminar un procés que s'havia iniciat dos anys i mig abans. El compromís de reducció d'emissions l'adoptaren sols els països inclosos en l'anex I del protocol, tinguent aixina mateix, cada país que ratificar-lo per a que el compromís fora vinculant.[37]

Les emissions s'acordaren llimitar en els següents Gasos Hivernaculs: Diòxit de carbono (CO2), Metà (CH4), Òxit nitrós (N2O), Hexafluorur de sofre (SF6), aixina com en dos grups de gasos; Hidrofluorocarbonos (HFC) i Perfluorocarbonos (PFC). Estos gasos deuen llimitar-se en els següents sectors: energia; processos industrials, disolvents i atres productes; agricultura, canvi d'us de la terra i silvicultura; i desfets.[38]

Per a que el Protocol entrara en vigor devia ser ratificat per països inclosos en l'anex I que representaren per lo menys el 55% del total de emissions de 1990 incloses en el mencionat anex. En la ratificació de Russia en 2004 es va arribar al 55% i el Protocol de Kyoto va entrar en vigor.[38]

Actualment ho han firmat 184 parts, 183 països i l'Unió Europea, i tots ho han ratificat excepte dos: Estats Units i Kazakhstan.[39]

Emissions de CO2 en el món procedents de combustibles fòssils (en millons tonellades)
Descripció 1990 2007 % Canvi 90-07
Total Països compromesos en Kioto (AnexoI) 8.792 8.162 -7,2%
Total Països sense compromís en Kioto 11.578 17.778 70,8%
Marina 357 610 71,1%
Aviació 254 412 62,3%
Total mundial 20.980 28.962 38,0%
Font: Agència Internacional de l'Energia[18]

Països industrialisats: acort de llimitació d'emissiones GEH[editar]

Els països que engloben l'anex I són els països industrialisats que pertanyen a l'Organisació de Cooperació i Desenroll Econòmics (OCDE) més alguns països en economias en transició, com la Federació de Rússia, països Bàltics i un grapat de països d'Europa central i oriental.

Cada país va adquirir un compromís individual de reducció d'emissiones (-x%) o es va possar un llímit superior (+x%) respecte a les emissions que tenia en 1990. Els compromisos adquirits són els següents: Estats Units (-7%), Federació de Rússia (0%), Japó (-6%), Canadà (-6%), Austràlia (+8%), Ucrània (0%), Polònia (-6%), Bulgària (-8%), Croàcia (-5%), Eslovàquia (-8%), Eslovènia (-8%), Estònia (-8%), Hongria (-6%), Islàndia (+10%), Letònia (-8%), Liechtenstein (-8%), Lituània (-8%), Mónaco (-8%), Noruega (+1%), Nova Zelanda (0%), República Checa (-8%), Rumania (-8%) i Suïssa ( -8%).[40]

L'Unió Europea va firmar un compromís conjunt i únic en nom de tots els seus països de reduir les seues emissions totals entre 2008-2012 en un 8% respecte de les de 1990. No obstant, l'Unió Europea, internament, ha realisat un repartiment a cada país otorgant un llímite distint en funció de diverses variables econòmiques i mig ambientals segons el principi de «repartiment de la càrrega». Es va acordar de la següent manera: Alemanya (-21%), Àustria (-13%), Bèlgica (-7,5%), Dinamarca (-21%), Itàlia (-6,5%), Luxemburg (-28%), Països Baixos (-6%), Regne Unit (-12,5%), Finlàndia (0,0%), França (0,0%), Espanya (+15%), Grècia (+25%), Irlanda (+13%), Portugal (+27%) i Suècia (+4%).[40]

Solament estos països estan obligats a adoptar polítiques que llimiten les seues emissions de gasos d'efecte hivernàcul a lo acordat respecte dels nivells de 1990. Cada país comunica periòdicament els seus inventaris nacionals d'emissions de GEH que són supervisats i examinats en l'objectiu de complir els nivells fixats. En els quadros adjunts en l'apartat de dalt es presenta l'evolució dels inventaris nacionals d'emissions de GEH dels principals països emissors de l'Anex I entre 1990 i 2006.

Estats Units: sense ratificar el Protocol[editar]

Estats Units no ha ratificat el Protocol.[39] Les emissions de CO2 d'Estats Units en 2005 representaren el 25% de les emissions totals en el món.[41]

Països en vies de desenroll: sense restriccions d'emissions GEH[editar]

Els països en vies de desenroll (els que no estan inclosos en l'anex I del Protocol), entre els que es troben China i l'India, no estan subjectes a restriccions d'emissions de GEH. Els motius són dos:

  • Per un costat les emissions històriques que estan provocant el calfament actual les originaren en el passat els països desenrollats.
  • Per atre costat si es llimitaren les emissions dels països en vies de desenroll no es permetria la seua progressió.

Aixina se senyalava i reconeixia en l'inici del Tractat de la Convenció:Prenent nota de que, tant històricament com en l'actualitat, la major part de les emissions de gasos d'efecte hivernàcul del món han tengut el seu orige en els països desenrollats, que les emissions per càpita en els països en desenroll són encara relativament reduïdes i que la proporció del total d'emissions originada en eixos països aumentarà per a permetre'ls satisfer les seues necessitats socials i de desenroll.[36] En virtut d'aixo China i l'India que han ratificat el Protocol de Kyoto no s'inclouen en l'anex I i no estan obligades a reduir les seues emissions.[39] Les emissions de CO2 de China i l'India en 2005 suponien el 19% i el 4,1% de les emissions totals en el món.[41]

Els països no inclosos en l'anex I no deuen presentar un inventari anual d'emissions de gasos d'efecte hivernàcul i tampoc se'ls somet a examen. En giner de 2007 eren 132 els països que havien presentat el seu inventari nacional inicial corresponent a l'any 1994.

La Conferència del Canvi Climàtic de Copenhague en decembre de 2009[editar]

Artícul principal → Conferència sobre el Canvi Climàtic de la ONU 2009.

Per a la Reunió sobre el clima de Copenhague en decembre de 2009, la ONU va convocar a 192 països per a acordar un llímit a les emissions de gasos d'efecte hivernàcul entre 2012 i 2020. Este devia succeir al acordat per a 2008-2012, en el protocol de Kyoto.[42]

Anteriorment en setembre de 2009, quasi un centenar de caps d'Estat i de Govern participaren en la 64a Assamblea General de les Nacions Unides dedicada al canvi climàtic que va servir de preparació de la conferència Copenhague.[43][42] Esta 64a Assamblea General de les Nacions Unides va servir per a conéixer la posició en la negociació de Copenhague dels països que són grans emissors de GEH i que encara no estan compromesos en un programa de llimitació d'emissions. Estos països representen més del 50% de les emissions totals:

  • El president d'EEUU, Barack Obama, en el seu parlament del 22 de setembre de 2009 en la Reunió sobre Canvi Climàtic en la ONU, va senyalar que l'amenaça del canvi climàtic és séria, és urgent i està aumentant...tots els pobles –nostra prosperitat, nostra salut, nostra seguritat– estan en perill. I s'està acabant el temps per a revertir esta tendència...durant massa anys, l'humanitat s'ha demorat per a respondre o inclús reconéixer la magnitut de l'amenaça del clima...els països desenrollats que han causat tant de dany en el nostre clima durant l'últim sigle tenen la responsabilitat de ser líders...Pero eixos països en desenroll i de ràpit creiximent que produiran quasi tot l'aument en les emissions mundials de carbono en les pròximes decades també deuen posar de la seua part... serà necessari que es comprometen a mides internes enèrgiques i a complir en dits compromisos, d'igual manera que els països desenrollats deuen complir.[44]
  • El president de China, Hu Jintao, va anunciar en la Reunió de la ONU sobre el canvi climàtic, que el seu país intentarà la reducció d'emissions de CO2 per unitat de PIB per a 2020 respecte del nivell de 2005 i el desenroll d'energia renovable i nuclear alcançant un 15% d'energia basada en combustibles no fòssils.[45]

La conferència es va desenrollar en decembre de 2009. Un primer borrador de l'acort que es va donar a conéixer i que no es va aprovar posteriorment, plantejava que les emissions de CO2 en l'any 2050 deuen reduir-se en tot el món a la mitat dels nivells existents en 1990 i pretenia que es fixara un valor intermig a complir en 2020.[46]

Els països del G8 acordaren entre ells en juliol del 2009 llimitar l'aument de la temperatura a 2°C respecte dels nivells preindustrials. No obstant a inicitiava dels chicotets països insulars, que perillarien si es produïra un aument generalisat del nivell del mar per un desgel massiu dels pols, un centenar de nacions en desenroll solicitaren que el llímit s'establira en 1,5ºC.[47] En la primera semana de la Reunió es produïren dures manifestacions creuades entre els dos principals emissors mundials de CO2, China i EE.UU. El segon dia, China digué que els retalls d'emissions per al 2020 oferits per EEUU, l'UE i Japó eren insuficients i que era fonamental tant l'objectiu d'EEUU sobre reducció d'emissions com el recolzament financer d'EEUU a les nacions en desenroll.[48] Todd Stern, el principal negociador estadounidenc, va senyalar en el tercer dia que China estava aumentant les seues emissions de forma espectacular, que China no podia quedar-se al marge de l'acort i que l'objectiu d'EEUU era una reducció del 17% en 2020 respecte al nivell de 2005 (segons denunciaren els chinencs equival a una reducció d'un 1% sobre el nivell de 1990). Stern va fer una crida a la ONU per a recaptar 10 billons de dólars per a finançar entre 2010-2012 l'adaptació a curt terme en els països vulnerables.[49]

L'acort final es va gestar entre quatre grans països emergents i EE.UU en una reunió convocada pel primer ministre chinenc Wen Jiabao en la que participaren els presidents d'Índia, Brasil i Suràfrica, incorporant-se despuix el president d'EEUU. La delegació índia va fer la proposta d'un tractat no vinculant que seguira el model de l'Organisació Mundial del Comerç a on cada país declararà les seues emissions. Després d'aplegar a l'acort a porta tancada, Barack Obama ho va comunicar a l'UE, que ho va acceptar. El text tenia a soles tres folis i incloïa de forma orientativa la reducció d'emissions que cada país havia presentat a la Reunió. Les reduccions definitives devien presentar-se l'1 de febrer de 2010. El pacte no incloïa la verificació d'emissions que rebujava China. La verificació es llimitava a un sistema "internacional d'anàlisis i consultes" per definir. Obama va dir que el sistema de consultes per definir "dirà molt de lo que fa falta saber" i que "actualment podem saber molt de lo que ocorre en un país en imagens de satèlit".[50]

L'acort manté l'objectiu de que la temperatura global no puge més de dos graus centigrats. Sobre quàn les emissions deuran alcançar el seu màxim a soles es diu que "lo abans possible" i no establixen objectius per a 2050.[50]

Este acort no fon acceptat per unanimitat en la Convenció i ho rebujaren alguns països com Cuba, Bolívia i Nicaragua. Per això els delegats del ple de la Conferència de la ONU sobre el Canvi Climàtic renunciaren a votar-ho i acordaren una fòrmula de "prendre coneiximent" del document.[51]

La Conferència del Canvi Climàtic de Cancun en decembre de 2010[editar]

Artícul principal → XVI Conferència sobre Canvi Climàtic.

Es va conseguir un acort que inclou a 193 països entre ells Japó , EE UU i China que inicialment tenien criteris molt diferents. Solament un país, Bolívia, s'ha oposat ad este acort.[52]

El pacte alcançat pospon per a 2011 la decisió fonamental de si un nou acort substituirà al Protocol de Kioto, la vigència del qual termina en 2012, reconeix els compromisos voluntaris de reducció d'emissions de GEH que els països enviaren a la ONU despuix de la Reunió de Copenhague, ademés s'ha aplegat a un acort per a reduir la deforestació.[52]

La prolongació dels acorts de llimitació d'emissions de GEH despuix de 2012, quan termina la vigència del Protocol de Kioto, va quedar condicionada com va demanar Japó, a l'avanç de la negociació en EE UU i China que actualment no estan subjectes a llimitacions d'emissions. EE UU ha acceptat la forma de controlar la reducció d'emissions a China: es realisaran consultes internacionals pero no seran intrusives i respectaran la sobirania nacional.[52]

L'acort reconeix la gravetat del calfament global i demana llimitar el calfament a dos graus centigrats mencionant que una futura negociació podria llimitar-ho a 1,5 graus segons solicitaven els chicotets estats illencs del Pacífic.[52]

En el Plenari de la Conferència, Maldives, u dels chicotets estats illa, afirmava que el text aprovat era molt equilibrat i inclou tot allò que demanaven d'una forma o d'atra. Igualment Leshoto, representant al grup dels països menys desenrollats, entenia que s'havia fet un bon treball en equilibrar el document i creïa que era una bona base per a seguir treballant. Yemen, en nom del G-77, va elogiar el treball molt destacat de la presidència de la conferència, Mèxic, per la seua llabor de pont entre països rics i pobres i pel seu esforç de transparència.[53]

Vore també[editar]

Referències[editar]

  1. Erickson, Jon (1992). L'Efecte Hivernacul. El desastre de demà, hui, P.43-44. Madrit: McGrag-Hill/Interamericana de España S.A. ISBN 84-7615-789-4.
  2. 2,0 2,1 Trenberth, Fasullo y Kiehl, op. cit., p.4
  3. Cambio climático 2007. Informe de síntesis. Glosario, op. cit., p.77
  4. Erickson, op. cit., p.48-49
  5. Trenberth, Fasullo y Kiehl, op. cit., p.13-14
  6. Rivero, op. cit., p.35
  7. Trenberth, Fasullo y Kiehl, op. cit., p.37
  8. Trenberth, Fasullo y Kiehl, op. cit., p.38
  9. 9,0 9,1 Legoett, op. cit., p.19
  10. «50 years on: The Keeling Curve legacy». BBC News. Consultat el 12/9/2009.
  11. Rivero, op. cit., p.34
  12. Al Gore, op. cit., p.22-25
  13. 13,0 13,1 Solomon y otros, op. cit., p.25
  14. 14,0 14,1 «Cambio climático. Carpeta de información». Secretaría de la Convención sobre el Cambio Climático. Consultat el 8/12/2009. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre "carpinf1" está definido varias veces con contenidos diferentes
  15. 15,0 15,1 Cambio climático 2007. Informe de síntesis, op. cit., p.36
  16. Cambio climático 2007. Informe de síntesis, op. cit., p.37
  17. 17,0 17,1 Terceiro, op. cit., p.18
  18. 18,0 18,1 18,2 «CO2 Emissions from Fuel Combustion 2009 - Highlights». International Energy Agency. Consultat el 10/10/2009.
  19. Rivero, op. cit., p.46-52
  20. Svante Arrhenius (1903): Lehrbuch der Kosmischen Physik (vols. I y II, 1026 páginas). Leipzig: S. Hirschel Publishing House. también On the Influence of Carbonic Acid in the Air upon the Temperature of the Ground (1896) (en inglés)
  21. Plantilla:Cita publicación
  22. Per eixemple: Julián Adem i René Garduño. (1998): Feedback effects on the atmosphere CO2-induced warning
  23. The Artificial Production of Carbon Dioxide and Its Influence on Temperature, Quarterly J. Royal Meteorological Society 64: 223-40. Enllaç a revisió crítica, comentaris i artícul mateix (tot en anglés) aquí. - "On the Amount of Carbon Dioxide in the Atmosphere," Tellus, vol. 10, no. 2 (1958), pp. 243-248.- "Temperature fluctuations and trends over the Earth," Quarterly Journal of the Royal Meteorological Society, vol. 87, no. 371 (January 1961), pp. 1-12.
  24. por ejemplo: Dos sigles de canvi climàtic
  25. C.D. Keeling, Variations in concentración and isotopic abundances of atmospheric carbon dioxide Proceedings of the conference on recent research in climatology, edited by H. Craig, Committee on Research in Water Resources and University of California, Scripps Institution of Oceanography, La Jolla, California, 43-49, 1957. (text complet en anglés) - C. D. Keeling, The Concentration and Isotopic Abundances of Atmospheric Carbon Dioxide in Rural Areas, Geochimica et Cosmochimica Acta, 13, 322-334, 1958.
  26. Jeffrey Masters: The Keeling Curve
  27. 27,0 27,1 «Key climate change facts». UK’s National Weather Service: Met Office. Consultat el 13/9/2009.
  28. «L'efecte hivernàcul i el cicle del carbono». Secretaria de la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Consultat el 26/9/2009.
  29. Canvi climàtic 2007. Informe de síntesis, op. cit., p.7
  30. «Special early excerpt of the World Energy Outlook 2009 for the Bangkok UNFCCC meeting». International Energy Agency. Consultat el 12/10/2009.
  31. Canvi climàtic 2007. Informe de síntesis, op. cit., p.8-14
  32. «La veritat sobre el canvi climàtic». COP15 Copenhagen, Nacions Unides, Conferència sobre Canvi climàtic, del 7 al 18 de decembre de 2009. Consultat el 8/12/2009.
  33. «Nostre futur en poc carbono». COP15 Copenhagen, Nacions Unides, Conferència sobre Canvi climàtic, del 7 al 18 de decembre de 2009. Consultat el 8/12/2009.
  34. «L'inminent revolució energètica global». COP15 Copenhagen, Nacions Unides, Conferència sobre Canvi climàtic, del 7 al 18 de dicembre de 2009. Consultat el 8/12/2009.
  35. 35,0 35,1 35,2 «Informació bàsica». Secretaria de la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Consultat el 13/9/2009.
  36. 36,0 36,1 «CONVENCIÓ MARC DE LES NACIONS UNIDES SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC». Secretaria de la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Consultat el 13/9/2009.
  37. «Protocol de Kyoto». Secretaria de la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Consultat el 13/9/2009.
  38. 38,0 38,1 «PROTOCOL DE KYOTO». Secretaria de la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Consultat el 20/9/2009.
  39. 39,0 39,1 39,2 «KYOTO PROTOCOL STATUS OF RATIFICATION». Secretaria de la Convenció sobre el Canvi Climàtic. Consultat el 13/9/2009.
  40. 40,0 40,1 «Diari Oficial de les Comunitats Europees. DECISIÓ DEL CONSELL.(2002/358/CE)». Comissió Nacional d'Energia. Consultat el 20/9/2009.
  41. 41,0 41,1 «Emissions of Greenhouse Gases Report». Energy Information Admistration. Official Energy Statistics from de US Government. Consultat el 13/9/2009.
  42. 42,0 42,1 «Copenhague huele a humo, La ONU alerta de que la parálisis amenaza la cumbre para alcanzar un Kioto II». Periódico El País: 20/09/2009. Consultat el 26/9/2009.
  43. «La ONU debate sobre el cambio climático». Diario Hoy. Ecuador: 22/09/2009. Consultat el 26/9/2009.
  44. «Discurso del presidente Obama en la Cumbre sobre Cambio Climático en la ONU». Departamento de Estado de EEUU: America.gov. Consultat el 26/9/2009.
  45. «China integrará más acciones contra cambio climático en desarrollo económico, dice Presidente». Spanish.news.com: 23/09/2009. Consultat el 26/9/2009.
  46. «First official draft on climate deal». COP15 Copenhagen, Naciones Unidas, Conferencia sobre Cambio climático, del 7 al 18 e diciembre de 2009. Consultat el 12/12/2009.
  47. El borrador de Copenhague aspira a reducir la temperatura entre 1,5º y 2°C». ELMUNDO.ES. Consultat el 12/12/2009.
  48. «China: the US and EU must present deeper cuts». COP15 Copenhagen, Naciones Unidas, Conferencia sobre Cambio climático, del 7 al 18 e diciembre de 2009. Consultat el 12/12/2009.
  49. «US fires back at China». COP15 Copenhagen, Naciones Unidas, Conferencia sobre Cambio climático, del 7 al 18 e diciembre de 2009. Consultat el 12/12/2009.
  50. 50,0 50,1 «La Cumbre de Copenhague, Un pacto bajo mínimos». Periódico El País: 19/12/2009. Consultat el 19/12/2009.
  51. Copenhague cierra con un acuerdo de mínimos y el rechazo de varios países». ELMUNDO.ES. Consultat el 19/12/2009.
  52. 52,0 52,1 52,2 52,3 «La Cumbre del Clima pasa por encima de Bolivia para sellar un acuerdo». Periódico El País: 11/12/2010. Consultat el 11/12/2010.
  53. «Rafael Méndez: Comentarios periodísticos sobre el Plenario de la Cumbre de Cancun». Periódico El País: 12/12/2010. Consultat el 12/12/2010.

Bibliografia[editar]

  • , Ginebra : Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic. ISBN 92-9169-322-7.
  • , Cambridge i New York: Solomon, S., D. Qin, M. Manning, Z. Chen, M. Marquis, K.B. Averyt, M. Tignor y H.L. Miller editors.
  • , Barcelona : Editorial Gedisa S.A.. ISBN 978-84-9784-203-7.
  • , Madrit : Mcgraw-Hill/Interamericana de España S.A.. ISBN 84-7615-789-4.
  • , Mèxic D.F. : Fondo de Cultura Económica. ISBN 0-19-286119-0.
  • , Barcelona: Editorial Debate S.A.. ISBN 84-8306-272-0.
  • , Madrit : Taurus Santillana. ISBN 978-84-306-0756-3.
  • «Trenberth, Fasullo i Kiehl (2008).Earth’s global energy budget». Climate & Global Dynamics. Consultat el 5 de septiembre de 2009.

Enllaços externs[editar]

Commons