E

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

La E, e en minúscula, és la quinta lletra de l'alfabet valencià i segona de les vocals. El seu nom és e. També pot dur accent greu (è) i accent agut (é).

Fonètica[editar]

En valencià la lletra e en posició tònica representa el sò tancat [e] (Valéncia, ceba...), pero també el sò obert [ɛ] (mel, geni...). Quan la e és àtona sempre es pronuncia tancada excepte en les paraules dèsset i dèneu, a on totes les es se pronuncien obertes.

És general en valencià pronunciar com si fora una a la e de les paraules que comencen per en-, em-, es- i eix- (ascomençar, aixugar, antendre, ambolicar... en conte de: escomençar, eixugar, entendre, embolicar...) això és un coloquialisme inadmissible en el valencià estàndart oral.

En moltes zones la e, especialment al costat de palatals, se tanca en i (sinyor, istiu, ginoll... en conte de: senyor, estiu, genoll...) açò és un vulgarisme no admissible en el valencià estàndart oral.

Regles de la e oberta[editar]

a. Quan a la e tònica li seguixca una i en la sílaba següent: geni, premi, misteri, ciència, epidèrmic, comèdia, endèmic… Solament s’exceptuen estes paraules: Valéncia, Dénia, série, béstia, sério/a, séquia, sénia, sépia, ténia, iglésia i església.

b. Quan la e tònica vaja seguida, en la sílaba següent, per una u: crèdul, mèdula, cèlula, perpetu, pèrdua…

c. Quan la e tònica vaja seguida per alguna de les següents consonants o grups:

  • e + rr: guerra, serra, ferro, verro…
  • e + r + consonant que no siga labial (m, p, b) o velar (k, g): inversa, vert, merla, infern, caterva, vèrtola, vèrtebra…
  • e + consonant labial (m, p, b), llevat de Josep, eixemple i Pep; en tots els atres casos és tancada: fem, ceba, cep…
  • e + x [ks]: nexe, text, pretext, èxtasis, èxodo, sext…
  • e + l: tela, mel, empelt, archipièlec, Elig, llevat de: armela que es pronuncia en la e tancada.
  • e + ct/pt (-ect-, -ept-): objecte, anècdota, èctasis, precepte, recepta, insecte…

d. En el diftonc decreixent eu, quan la u procedix de la vocalisació de -d-, -e- o -ty- llatines, sent la e breu en llatí vulgar: peu (peděm), dèu (děcem), preu (prětǐum)... Pero també tenim casos de e tancada: creure (credĕre), creu (crŭce).

e. Hi ha una certa correspondència entre el valencià i el castellà. Quan nosatres tenim una e oberta, el castellà sol tindre ie: terra-tierra, obert-abierto, mel-miel, sèt-siete. Encara que açò no és absolut, hi ha excepcions: guerra-guerra, pèl-pelo, verge-virgen, perla-perla, concepte-concepto...

f. Els numerals cardinals dèsset (děcem-sěptem) i dèneu (děcem-nŏven) presenten la peculiaritat que tant la e tònica com l’àtona són obertes. Les formes dènou, dènau, i dèneu en la segona e tancada són dialectals en valencià.

Ortografia[editar]

S'escriu e[editar]

  • A principi, mitan i final de paraula.
  • En la terminació masculina -iste (un carteriste, un maquiniste...) per a diferenciar-la de la terminació femenina -ista (una carterista, una maquinista...).

S'escriu é o è[editar]

Vore: Accentuació de la llengua valenciana

Vore també[editar]