Classe Pizarro

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

Els canoners (despuix fragates) de la classe Pizarro varen ser els primers barcos importants a entrar en servici en la Armada Espanyola despuix de la Guerra civil.

Història[editar | editar còdic]

Varen ser encarregats en dos séries de quatre, una en l'any 1941 i una atra en 1943, en l'idea de dispondre d'uns barcos en potent armament antiaèreu. No obstant, les vicissituts patides pels diversos proyectes de canons de doble propòsit (antiaèreus i antisuperfície) de 90, 105 i 120 mm que es varen desenrollar a lo llarc dels anys 40 i 50 en Espanya varen obligar a adoptar unes peces de 120/50 mm en montages dobles que, si be sobre el paper pareixien ser un bon armament, en realitat no servien per al tir antiaèreu. Les raons varen ser fonamentalment dos:

  • Problemes d'amunicionament en un país aïllat internacionalment.
  • Carència absoluta d'una direcció de tir eficaç.

Des del punt de vista de la plataforma, eren uns barcos senzills, de tecnologia molt coneguda en Espanya, turbines Parsons i calderes Yarrow del tipo de les utilisades pels Classe Churruca, encara que més chicotet i de menys potència, i per tant, fiables. Ademés, la senzillea de la plataforma va fer que es construïren en relativament poc de temps, almenys en comparació en els destructorés de Classe Audaç i Oquendo.

Per esta raó, la majoria varen entrar en servici en armament provisional (canons de 105 o 120 mm en montages simples), a l'espera de rebre les torres dobles de 120 mm a mesura que estigueren disponibles.

Ademés, la fiabilitat i l'us de tecnologies dominades per la indústria nacional varen contribuir que foren unitats de bon rendiment, com les Descoberta (no confondre en les Descoberta dels anys huitanta F-30) o els Liniers, en els que compartien tecnologia de màquines, en una vida operativa prou llarga: fins a 28 anys.

Tenim que dir, no obstant, que tant el Vasco Núñez de Balboa com el Martín Alonso Pinzón varen tindre problemes en la planta motriu degut a la mala calitat dels acers amprats en les seues calderes, que varen portar com a conseqüència la prematura retirada de servici d'estos dos barcos.

Modernisacions[editar | editar còdic]

Dos unitats de la classe, el Vicente Yáñez Pinzón i el Legazpi , varen ser incloses en el Programa de Modernisació de 1955, rebent equips i armament que els capacitaven com a barcos antisubmarins, en una digna capacitat antiaérea, gràcies a canons i direccions de tir d'orige nort-americà. Per mig d'esta modernisació, varen continuar operant des de Ferrol fins a l'entrada en servici de les fragates de Classe Balears, encara que la seua reduïda velocitat els relegava a un paper més aïna d'entrenament que de combat.

De fet, el Vicente Yáñez Pinzón va estar dedicat els últims anys de la seua vida a funcions d'entrenament de guardamarines. Els demés barcos de la classe varen complir funcions de patrulla costera i colonial lo llarc de tota la seua vida.

Vore també[editar | editar còdic]