Catlencià

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

El valencià catalanisat o Catlencià és la denominació de la subllengua o llengua artificial que consitix en una barreja de valencià i català i que les institucions i mijos de comunicació públics ampren oficialment, i que s'ensenya en els centres docents (escoles o coleges, instituts, universitats, etc) del Regne de Valéncia, aixina com en els cursos oficials impartits per la JQCV. Autors com Àngel Calpe i Climent varen usar l'acrònim subvalleca ('subestàndart valencià de la llengua catalana') per a referir-se a este concepte.

Esta llengua artificial naix de l'introducció en valencià de paraules, expressions i construccions sintàctiques de la llengua catalana, que venen a substituir les originals valencianes.

En l'àmbit educatiu se'l sol denominar "valencià normatiu", "valencià estàndart" i, per part del professorat d'ideologia catalanista, "català del País Valencià"; peyorativament, també rep el nom de "valencià normalitzat". Un atre nom coloquial per és "catlencià", que naix de la mescla dels noms de la llengua valenciana i de la llengua catalana: cat/cata (de català) i lencià/ncià (de valencià).

Orígens i evolució

El valencià catalanisat s'ensenya en les escoles de la Comunitat Valenciana des dels anys huitanta del sigle XX. Fins l'any 2001, la seua normativa es creava i difonia des dels departaments de Filologia Catalana de les universitats valencianes, més concretament des de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Des de la constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), és esta institució la que el normativisa el valencià. L'Acadèmia va matisar el valencià catalanisat que s'ensenyava fins llavors, acceptant, en la seua gramàtica (2006) i el seu diccionari (2015) algunes característiques del valencià tradicional. No obstant, el seu model no ha tingut èxit i el valencià catalanisat continua sent hegemònic en els llibres de text i les escoles. Ademés, l'Acadèmia rep una forta influència i tutela de l'IEC, que s'eixercix a través dels acadèmics partidaris de la convergència entre valencià i català que hi ha dins de la pròpia AVL.

Influència sobre la societat valenciana

Les característiques d'eixe estàndart han quallat poc o gens en la llengua espontànea dels valenciaparlants, que no assimilen la llengua afectada i artificial que els ensenyen en l'escola i seguixen utilisant el seu valencià heretat; pero sí que han fet efecte en les persones que l'han deprés com a segona llengua, incapaces de distinguir les característiques del valencià tradicional de les innovacions exòtiques catalanes. A voltes, en les conversacions entre eixes persones i un valenciaparlant, se donen casos de falta de comprensió o estranyament, i inclús se pot produir el canvi de llengua, al castellà, per a major comoditat i naturalitat.

Característiques

Dins del valencià catalanisat existix una gradació en la catalanisació, per lo que és difícil establir unes característiques concretes ni ben definides. L'element comú és la substitució de paraules i estructures sintàctiques valencianes per catalanes o be la substitució de formes valencianes generals per formes minoritàries i d'àmbit geogràfic restringit en valencià, pero que coincidixen en les del català estàndart; lo que dona com a resultat una llengua poc natural per a la majoria dels valenciaparlants, que a sovint dubten entre usar la paraula catalana o la valenciana. A lo llarc dels anys, els mestres que han vehiculat eixe estàndart en les aules ho han fet seguint els criteris de diferents editorials, autors i corrents, que divergien en el grau de catalanisació i el respecte o bandejament de les formes valencianes. Eixa manera instintiva d'actuar ha provocat que, freqüentment, ni els mateixos mestres s'aclarixquen a l'hora d'escriure, i ho facen sense un criteri coherent aparent.

No obstant, consignem tot seguit algunes de les senyes més típiques del valencià catalanisat, perceptibles a l'oït, per temes:

Artículs

  • Substitució sistemàtica de l'artícul lo en valor abstractiu (lo bo, lo millor, lo que has dit) per la forma el o atres paràfrasis: la cosa bona, el millor, el que has dit. Este és u dels aspectes més artificiosos del valencià catalanisat.

Pronoms i demostratius

  • Substitució sistemàtica dels pronoms nos i mos davant de verp (nos coneixem, mos coneixem) per la forma ens (ens coneixem), per ser coincident en el català estàndart. D'eixa manera, una contracció antiga com ens, usada en contexts molt concrets i esporàdics, ve a substituir la forma clàssica nos i la coloquial actual mos. No obstant, l'AVL inclou nos i mos en el seu diccionari, pero no les usa en la redacció dels seus documents normatius.
  • Pronom personal clàssic (i actual català) nosaltres en lloc dels moderns nosatros / mosatros / natros / nosatres que són considerats barbarismes de la llengua vulgar.
  • Pronunciació de yo en un so palatal africat sonor (com en les paraules jove o Joan), per ortografisme, puix que escriuen este pronom en jota: jo.
  • Us del pronom arcaic (i actual català) us davant de verp (us recomanem) i marginació del pronom vos (vos recomanem).
  • Us del pronom hi en valor locatiu, en substitució d'un complement de lloc: demà no hi aniré.
  • Us del pronom i adjectiu arcaic (i actual català) altre, escrit i pronunciat en ele, en conte de l'actual atre.
  • Us del sistema de demostratius binari català (aquest, aquell) i marginació dels demostratius valencians en tres distàncies (este, eixe, aquell). La normativa de l'AVL accepta tant aquest com este, pero en l'ensenyança i els mijos de comunicació casi sempre s'utilisa aquest. Eixe es tolera en la llengua oral pero tendix a considerar-se coloquial en la llengua escrita.
  • Marginació del pronom açò (les tres distàncies valencianes són açò, això, allò) de manera que els pronoms queden reduïts a dos, això i allò, per imitació a l'estàndart català, en el qual això fa les funcions de açò i això, sense matisos.
  • Marginació de les formes plenes dels pronoms me, se, te, ne davant de verb (me mireu, se fa, te tinc, ne vols?) i us exclusiu de les formes em, es, et, en (em mireu, es fa, et tinc, en vols?).

Adverbis i conjuncions

  • Us exclusiu de aleshores en substitució del clàssic llavors, que rarament s'ensenya. Les formes vives llavonses i llavons no s'accepten.
  • Tendència a l'us exclusiu de avui (forma catalana i usada també en el Maestrat, els Ports i part de la Plana) i bandejament de la forma majoritària valenciana, hui.
  • Tendència a l'us de aquest any en lloc del valencià enguany.
  • Tendència a l'us de abans d'ahir i demà passat en lloc de les valencianes despusahir i despusdemà.
  • Us de l'arcaisme doncs com a conjunció de conseqüència (No vols dinar? Doncs no dines), i bandejament de la forma "puix" (¿No vols dinar? Puix no dines), que a soles s'accepta com a preposició de causa, pero és rarament usada.
  • Prohibició de l'adverbi ahí per ser considerat castellanisme. Se pretén substituir-lo per aquí, creant una oposició de tres distàncies absent en el valencià actual: ací / aquí / allà (en valencià real: ací o aquí / ahí / allà). L'AVL va acceptar este adverbi, pero és poc usat en la pràctica.
  • Pronunciació de ya en un so palatal africat sonor (com en les paraules Jaume o jaqueta), per ortografisme, puix que escriuen este adverbi en jota: ja.
  • Us esporàdic de l'adverbi català aviat en lloc del valencià pronte; i substitució total de les locucions valencianes més aïna (o aïnes), més pronte o ans per la catalana més aviat.

Flexió verbal

  • Us de les terminacions -eixes / -eix / -eixen de la llengua antiga en els verps de la 3a conjugació (pateixes, pateix, pateixen), en lloc de les valencianes actuals -ixes / -ix / -ixen (patixes, patix, patixen). S'afig aixina una vocal e estranya que alguns pronuncien per ortografisme i imitació del català. No obstant, eixa vocal e no apareix en atres formes de la flexió (patisc, patisques), per lo que es comet una incongruència i una irregularitat. Eixe pupurri en la conjugació (a voltes en e, a voltes sense) fa que resulte molt díficil als estudiants deprendre i interiorisar la conjugació dels verps incoatius del valencià catalanisat. No obstant, l'AVL usa de forma prioritària les formes en -ix en els seus documents normatius.
  • Substitució de les terminacions regulars valencianes -ixc / -ixca / -ixques / -ixquen dels verps de la 3a conjugació (patixc, patixca, patixques, patixquen) per -isc / -isca / -isques / -isquen (patisc, patisca, patisques, patisquen) basant-se en un supost criteri etimològic, pero cometent en la pràctica una atra incongruència i una irregularitat, puix que com a conseqüència, la consonant x apareix en unes formes (preferix, preferixen) i la consonant s en unes atres (preferisc, preferisquen), lo que no reflectix la llengua real, que usa sempre x. De nou, eixe pupurri en la conjugació fa que resulte molt díficil als estudiants deprendre i interiorisar la conjugació dels verps incoatius del valencià catalanisat.
  • Terminació verbal -itzar, que és un invent modern del catalanisme, en conte de la terminació tradicional -isar, que també és una forma tradicional catalana (Eix: realitzar en conte de realisar, utilitzar en conte de utilisar...)
  • Superposició de les formes verbals antigues feya, feyes, féyem, féyeu, feyen, pero grafiades en i consonàntica (feia, feies, féiem, féieu, feien) front a les actuals fea, fees, féem, féeu i feen.
  • Superposició de les formes verbals antigues deya, deyes, déyem, déyeu, deyen, pero grafiades en i consonàntica (deia, deies, déiem, déieu, deien front a les actuals dia, dies, díem, díeu i dien. (Tant en l'anterior com en esta característica tant les primeres com les segones son correctes en valencià, pero l'AVL a soles admet les que primer s'han mencionat.
  • Tendència a l'us de l'infinitiu català treure, en lloc del valencià traure. Les persones més catalanisades usen esporàdicament eixe verp en el sentit de llevar (traure's la jaqueta, traure-li importància a un tema).
  • Tendència a l'us de l'infinitiu antic (i hui general en català) veure, en lloc del valencià actual vore. En l'oralitat es permet l'us de vore i la seua flexió, pero és encara mal vist en la llengua escrita.
  • Tendència a l'us dels participis sigut o estat per al verp ser, en lloc del valencià segut (Ha estat un plaer xarrar amb tu, en lloc de Ha segut un plaer charrar en tu).
  • Introducció d'una i epentètica (no etimològica) en el gerundi i algunes formes personals de verps de la segona conjugació, per imitació del català estàndart: veient en lloc de veent, veiem en lloc de veem, creient en lloc de creent, creiem en lloc de creem.
  • Tendència a l'us dels infinitius tenir, obtenir, prevenir (que tenen un àmbit geogràfic molt reduït en valencià, i són generals en català) en lloc de les formes valencianes més usades: tindre, obtindre i previndre. No obstant, els últims anys les formes valencianes generals han guanyat cert prestigi.
  • Us exclusiu de la 4a i 5a persones del present de subjuntiu acabades -em (que diguem, que tinguem) i prohibició de les formes clàssiques (i vives en bona part del valencià) que digam i que tingam. L'AVL, no obstant, va acceptar les formes en -am.
  • Participis catalans complert, establert, ofert, omplert, reblert, sofert, suplert en conte dels valencians establit, oferit, omplit, reblit, sofrit i suplit.
  • Us esporàdic de les formes verbals acabades en -és, -s del pretèrit imperfecte (hagués, cantés, fos), en lloc d'usar les formes del valencià general, en -era, -ara, -ra: haguera, cantara, fora. Este és u dels aspectes en que el valencià catalanisat ha evolucionat: en els anys huitanta els professors i escriptors valencians usaven a soles les formes en -és; més avant, han tendit a normalisar-se les generals valencianes.
  • Formes hàgem i hàgeu per a la primera i segona persones del present de subjuntiu del verp haver, en lloc de les valencianes hajam i hajau. Destaquem que, ademés del canvi vocàlic i ortogràfic, el valencià catalanisat canvia la tonicitat d'estes formes, que en valencià tradicional són paraules agudes, i no planes.

Flexió nominal

  • Realisació en una -s, com en català estàndart, dels plurals joves, homes, juís (més a sovint usen judicis), marges, termes, ordes (més a sovint usen ordres), imatges en lloc dels plurals valencians acabat en -ns (jóvens, hòmens, juïns, màrgens, térmens, órdens, imàgens). No obstant, l'AVL va acceptar els plurals en -ns.
  • Us invariable (tant per al masculí com per al femení) del sufix -ista (el taxista i la taxista, el ciclista i la ciclista) i bandejament de la forma masculina -iste (el taxiste, el cicliste). No obstant, l'AVL va acceptar la forma exclusiva masculina, pero és rarament ensenyada i promoguda en l'ensenyança.
  • Us del numeral femení arcaic dues (dues gosses), en lloc de l'invariable dos (dos gossos, dos gosses).

Preposicions

  • Substitució sistemàtica de la preposició de companyia en per la preposició catalana de companyia amb, inclús en els casos en que eixa llengua s'abusa d'esta preposició: parlar amb valencià, anar amb cotxe. La preposició ab no és utilisada.
  • Substitució sistemàtica de la preposició per a per la preposició per davant d'infinitiu, sense tindre en conte si indica causa o finalitat, per imitació al català oriental.
  • Substitució sistemàtica de la preposició locativa en, majoritària en valencià (s'usa a en les Marines i en les comarques valencianes més septentrionals), per la preposició a tant en contexts físics (Vivim a Pego) com inclús en els abstractes (Ho he sentit a la ràdio).
  • Substitució sistemàtica de la preposicions locatives d'inferioritat baix i davall per la preposició catalana sota: sota la taula, sota zero, en lloc de baix (o davall) de la taula, baix zero. També l'usen en sentit figurat: sota les ordres del general, en lloc de a les órdens del general.
  • Eliminació sistemàtica de la preposició a davant de complements directes animats: He vist Joan en lloc de He vist a Joan; Conec el teu pare en lloc de Conec a ton pare; Hem contractat l'obrer en lloc de Hem contractat a l'obrer. Eixa eliminació, que violenta la sintaxis valenciana, és u dels aspectes que més costa d'assimilar als que deprenen valencià catalanisat. No obstant, l'AVL accepta l'us de la preposició en alguns casos, com ara davant de nom propi.

Possessius

  • Marginació dels possessius àtons clàssics i vius en el valencià central (mon pare, ma vida, sos tios, ton cosí) i substitució sistemàtica per les formes tòniques, per ser coincidents en el català: el meu pare, la meua vida, els seus oncles, el teu cosí.
  • En els escrits i produccions orals més catalanistes, substitució dels possessius meua, teua, seua i plurals per meva, teva, seva.

Vocabulari

  • Lèxic en consonant r epentètica (no etimològica): cartró, ordre en conte de cartó, orde.
  • Noms d'animals en català (gripau, esquirol, papallona, dofí, os, os rentador) i marginació dels noms tradicionals en valencià (renoc, farda, palometa, galfí o delfí, orso o onso, mapache). No obstant, l'AVL acceptà algunes de les formes valencianes en el seu diccionari, encara que són rarament usades en l'ensenyança.
  • Noms de parentiu arcaics avi i oncle, en conte dels actuals yayo i tio.
  • Noms de diversos periodos de temps en català. Per eixemple, el primer i l'últim mesos de l'any: gener i desembre, en lloc de les formes valencianes giner i decembre. La primavera d'hivern rep el nom català tardor.
  • Noms dels números en català vuit, disset, divuit, dinou en lloc de les formes valencianes huit, dèsset, díhuit, dèneu. En els últims anys s'estan tornant a usar les formes valencianes, pero els sectors més catalanistes continuen usant vuit i divuit.
  • Tendència a evitar paraules masculines acabades en o àtona, per fugir de la semblança en el castellà: quadre, període, coix, cec, tipus, fetus, focus, globus, en lloc de quadro, periodo, coixo, cego, tipo, feto, foc, globo. (Segons el cas, suprimixen la -o, recorren a formes llatines acabades en -us o inclús canvien la -o per una -e encara que la paraula no existixca ni tan sols en català).
  • Noms acabats en -cle, que en valencià acaben en -cul: article, vehicle, espectacle en lloc de artícul, vehícul, espectàcul.
  • Us exclusiu de variants formals de substantius i adjectius començats en l simple, i bandejament de les formes en ll del valencià general: lament, legítim, liberal, límit, línia, lingüística, lògica, en lloc de llament, llegítim, lliberal, llímit, llínea, llingüística, llògica. No obstant, l'AVL inclou en el seu diccionari algunes de les formes començades en ll, generalment com a coloquialismes.
  • Us del verp rentar també en el sentit de llavar, quan en valencià distinguim entre rentar (llavar només en aigua, sense sabó) i llavar (llavar en sabó). En conseqüència, usen també rentaplats i rentadora, en lloc de les formes valencianes llavaplats i llavadora.

Atres senyes

Solen usar el valencià catalanisat persones que s'ha ensenyat eixe estàndart com a segona llengua (a sovint, persones castellaparlants) o pancatalanistes que, de manera conscient o inconscient, substituïxen les formes pròpies del valencià per les corresponents catalanes, per supondre que són més correctes.

Institucions que utilisen el valencià catalanisat

Degut al caràcter oficial del valencià catalanisat, la gran majoria d'institucions públiques valencianes l'utilisen hui dia, en diversos graus de catalanisació, almanco en la llengua escrita i en el discurs oral preparat. No obstant, destaquem:

Vore també

Enllaços externs