Anticapitalisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Ir a la navegación Ir a la búsqueda

L'anticapitalisme és una ideologia i una pràctica social i política d'aquells que creuen que el capitalisme no és el millor sistema per a la humanitat. I es referix a l'oposició total, o parcial, cap al capitalisme. L'anticapitalisme va nàixer conseqüentment en el naiximent de les urbs, la indústria i el marxisme en el que hi manté una estreta relació. El terme anticapitalisme cobrix una molt extensa colecció de ideologies(algunes de les quals inclús s'oponen en igual o major ferea entre si que cap al capitalisme, com ara l'anarquisme socialista en l'estatista). En general, alguns anticapitalistes poden estar a favor d'algun tipo de colectivisme o comunitarisme econòmic o social, pero no tots i no necessàriament (existixen anticapitalistes que defenen diferents nivells de propietat privada) El següent és una breu descripció de les ideologies, dels punts de vista i de les tendències més notables del contracapitalisme.

L'anticapitalisme és una ideologia socialista estesa arreu del món en un únic objectiu, acabar en el sistema capitalista. Encara que hi ha diferents sectors perqué hi ha diferents resolucions: uns volen el socialisme realment existent, atres un Estat fortament interventor, atres una socialdemocràcia, atres l'anarquia etc...

En Europa de l'est en l'auge del neostalinisme les idees contràries al capitalisme s'estan estenen.

Socialisme[editar]

Artícul principal → Socialisme.

El socialisme, en la seua versió més usual, recolza la idea d'un control estatal extensiu de l'economia, el qual pot o no estar associat en el control democràtic de les persones sobre l'estat (si un estat-nació existix en un sistema aixina).

Marxisme[editar]

Artícul principal → Marxisme.

El marxisme argumenta a favor de propietat colectiva dels mijos de producció, i l'eventual abolició de l'Estat i les classes socials, en una etapa intermedia crida dictadura del proletariat en la qual "el proletariat organisat en classe dominant" eliminarà els vestigis de capitalisme.

El Marxisme original es reivindica comunista i critica a atres corrents socialistes per les seues llimitacions o la seua posada en pràctica. Hi ha diversos tipo i corrents dins del marxisme. No obstant això, en l'essencial totes compartixen les seues principals idees i qüestions centrals. Algunes d'estes són el materialisme històric i la dialèctica, com a métodos d'anàlisis de circumstàncies històriques i actuals; la crítica frontal a les arrels del sistema capitalista i les seues distintes contradiccions socials, els seus aparells de coerció (encoberts devall distintes formes i règims polítics) i elements vestigials del feudalisme i el Antic Règim com la monarquia, l'absolutisme, o el clero; el socialisme científic, com corrent intelectual diferenciada dins del socialisme; la tradició del moviment obrer, anàlisis de les seues derrotes i lluites i defensa de les seues conquistes, junt en atres moviments socials; defensa de la consciència de classe, enfront de l'alienació i la falsa consciència, i crítica a les distintes formes d'opressió i injustícies, com a mijà per a impulsar la lluita per l'abolició de les classes socials i tota font d'opressió mateixa; defensa de la revolució social i del control obrer, com a forma d'acabar en el sistema capitalista i conseguir estadis irreversibles de societat comunista, igualitària i avançada, sense classes i sense Estat, en un fortíssim desenrollam dels mijos de producció, de la cultura i les llibertats; rebuig i crítica al imperialisme i la seua política, que veu en la guerra un negoci, i una eixida a les crisis cícliques, i comporta la colonisació, subdesenroll i sometiment de pobles.

Hi ha certes versions simplificades o distorsionades del marxisme, producte en la majoria de casos de la ideologia dominant de certs règims polítics sorgits en el si d'una revolució socialista inacabada, al voltant del seu propi debilitament, en les que històricament han buscat donar justificació i soport ideològic a aparells d'Estat de caràcter burocràtic, en part heretats del vell sistema, en part desenrollats despuix de temps de crisis.

Estos periodos de crisis sorgixen a causa de l'acumulació de successives derrotes de la revolució en la dinàmica internacional, lo que genera una situació d'aïllament, de gradual recuperació del capitalisme estranger i les seues velles potències, de fustigació, bloqueig, carestia, falta d'ajuda i recursos, i atres tantes dificultats internes, per no parlar de l'amenaça de guerra civil o invasió estrangera, etc.; situació que provoca estancament i impedix avançar cap a la construcció del socialisme, i superació total del capitalisme i la seua antiga burocràcia, que per un temps persistix i, de prolongar-se massa, acaba per reimplantar-se adoptant noves formes polítiques de coerció, o donant lloc a la reaparación de velles formes d'opressió i relacions socials, minant les bases del nou sistema i impedint que este es consolide, fins al seu afonament; açò va ocórrer històricament en l'Unió Soviètica des de mijos del periodo d'entreguerres, coincidint en el fracàs de la revolució proletària o socialista en Alemanya i Hongria, en Europa Central, aixina com en Europa De l'Est, Pèrsia, i més tart China, i en l'ascens del feixisme, encapçalament per Mussolini, Hitler i Chiang Kai Shek.

La definició marxista del modi de producció capitalista se centra en l'establiment d'unes relacions de producció basades socialment en l'existència de proletaris desposseïts de qualsevol tipo de relació en els mijos de producció, que pertanyen al capitalista, en el que es veuen obligats a realisar un contracte en apariència lliure, pel que li venen la seua força de treball a canvi d'un salari. És el capitalista el que organisa la producció, que en el seu aspecte tècnic està determinat per un nivell de desenroll econòmic propi de l'época industrial, en qué el capital ha adquirit el predomini sobre la terra, que era la força productiva dominant en els modes de producció anteriors (esclavisme i feudalisme).

La clau de la concepció marxista del capitalisme està en els conceptes de alienació (el fet que el procés i el producte del treball se convertixquen en aliens al treballador); i de plusvàlua, o siga, la part de la cantitat de treball incorporada pel treballador assalariat a fi de treball que excedix en valor a allò que s'ha pagat pel salari. En eixa diferència de valor consistix per a Marx el benefici del capitalista, ya que és este el que realisa el valor d'allò que s'ha produït per mijà de la venda en el mercat, que genera un preu que ha de ser superior al cost de producció si és que l'activitat econòmica ha segut reeixida.

L'apariència lliure del contracte entre capitalista i treballador (que segons la teoria lliberal hauria de ser individual i sense interferències de negociació colectiva de sindicats o llegislació protectora de l'Estat) a penes emmascara la pressió a qué està somés este per l'existència d'un eixèrcit industrial de reserva, que és com Marx denomina als desocupats que estan disposts a substituir-li. No és original de Marx, sino de Ricardo i atres pensadors lliberals (Ferdinand Lassalle), la idea que el funcionament lliure del mercat somet als salaris a una llei de bronze que impedix que ascendixquen més allà del llímit de la subsistència. Els proletaris deuen de cuidar ells mateixos de la reproducció de la força de treball.

La crítica marxista al capitalisme sosté que este modi de producció conté contradiccions inherents que provoquen les crisis cícliques. Karl Marx, en la seua obra El Capital, fonamenta esta opinió aduint que cada vegada és més difícil per al capitalista valorar el seu capital. Les relacions de competència a qué està subjecte el capitalista, obliguen a este a implementar de manera constant i creixent nova i millor maquinària per a incrementar la productivitat del treball i, d'esta manera, vendre les seues mercaderies a preu més devall que els seus competidors directes. D'esta manera, disminuïx el component "treball viu" (la contractació de treballadors) donant lloc al que Marx denomina "eixercit industrial de reserva" és a dir, una considerable part de la classe obrera que queda a l'espera d'un treball. Esta espera forçosa que imposta el capitalisme a la classe obrera, fa que este "eixercit industrial de reserva" es convertixca, d'una banda, en una important massa de pobres i indigents, i, d'atra banda, en causa de la impossibilitat que el salari ascendixca ràpidament (a causa de l'excedent d'oferta de força de treball).

Socialdemocràcia[editar]

La socialdemocràcia ha segut un corrent socialista reformista desenrotllada a Europa entre l'últim quart del sigle XIX i les primeres décades del sigle XX. Els Socialdemòcrates no es proponen abolir revolucionàriament el capitalisme, sino que desigen atenuar els efectes negatius del capitalisme a través de reformes socials. Originàriament, la socialdemocràcia proponia el reemplaçament de l'economia de mercat per una economia planificada des de l'Estat, que centralisaria en les seues mans a les principals indústries. Actualment, la socialdemocràcia advoca per la creació d'una economia mixta i d'un estat del benestar.

Anarquisme[editar]

Els anarquistes clàssics, s'han opost al "capitalisme" donant-li el sentit d'una aliança entre el govern i les empreses, lo que podríem denominar actualment capitalisme d'Estat.

Els anarquistes, clàssics i moderns, no tenen una única proposta econòmica, que pot anar des de l'economia de mercat a l'economia planificada,[1] no obstant això tots es consideren contraris a tota forma de sistema polític monopòlic (tinga el nom que tinga) i per això estan a favor d'una abolició del Estat (ja que el radicalisme anarquista és sobretot antiestatista), ya que sostenen que el privilegi econòmic illegítim essencialment sorgix o és producte del poder polític.

Feixisme[editar]

Un punt en comú dels idearis del feixisme és la supressió de l'autonomia, i en alguns casos la completa existència, del capitalisme de llarga escala i del capitalisme financer. El feixisme promulga un tipo d'anticapitalisme en qué els governs feixistes obliguen a les empreses privades i als individus particulars, els que posseïxen els mijos de producció, a treballar per a servir als interessos nacionals, minant el dret de propietat.

En el feixisme hi ha una preferència cap a l'empresa agrícola i industrial, i un menyspreu ideològic cap al comerç (guanys) i les finances, aixina també preferix l'autarquia abans que el comerç internacional. Alguns proyectes varen incloure programes de nacionalisació d'empreses estrangeres o de certs grups perseguits i la colectivisació de certs tipo de propietat privada.

Este rebuig nacionalista al capitalisme, com al comunisme, es denomina tercerposicionisme.

Referències[editar]